El gran debat

Una de les poques coses bones que trobem en aquest temps de misèries, turbulències i dubtes sobre el futur és que, de cop i volta, ja no ens importa gaire el canvi a l’horari d’estiu. Fins fa no gaire, cada cop que obeíem les absurdes directives internacionals s’encenia un debat vigorós sobre la conveniència o no de la mesura, els exigus efectes beneficiosos per a l’economia i els molt perjudicials per a la salut de padrins, criatures i bestiar. Sospiràvem perquè els responsables liquidessin aquesta anomalia, rebíem lliçons gratis de geopolítica, d’astronomia aplicada i de fisiologia del son, de ritmes circadiaris, d’història dels fusos horaris, de paral·lels i meridians. Era una conversa estèril però de vegades engrescadora, perquè s’hi podien albirar guspires de rebel·lia, de pensament crític, de petita revolució. Tot això s’ha acabat, senyores i senyors. S’ha fos. Si en aquesta ocasió mai algú ha fet algun comentari de sobretaula o de barra de bar, o ha intervingut a la conversa infinita de les xarxes, ha estat d’esma, com per inèrcia, perquè no sigui dit. Amb cansament. Com una obligació, gairebé perquè tocava fer-ho. Anem per la vida tan resignats, tan atropellats per les circumstàncies, que el que fa quatre dies era quasi un casus belli, ara és un granet de sorra en el desert universal, una fotesa. En aquesta qüestió ens hem tornat mesells. Uns insensibles. Anem arribant al punt pel que tant havien sospirat els dèspotes il·lustrats: la implantació de l’actitud col·lectiva que postula un únic axioma de filosofia política: mira, que fotin el que vulguin, que igualment ho faran.