Els bons propòsits

La noble iniciativa d’aconseguir el reconeixement del català a la Unió Europea que s’han proposat el parlament d’aquí i el d’aquí a sota és tan lloable com de resultats incerts (bé, incerts no: no cal ser l’Oracle de Delfos per veure que no se’n sortiran). Truquin demà, que l’encarregat del negociat de llengües ha sortit a esmorzar. Només cal veure com el govern espanyol va prometre als il·lusos de Junts l’oro i el moro en aquesta qüestió per assegurar-se la investidura i l’aixecada de camisa ha estat de les que fan època. La trolejada, com diu el jovent d’avui. A Europa s’han tret les puces del damunt amb una eurocràtica facilitat i una olímpica indiferència. Però bé, el cel està pavimentat amb tot de rajoles benintencionades. Després es presenta la realitat i posa tot al seu lloc. Ni oficialitat, ni reconeixement, ni punyetes. Com es deia a les tapes dels iogurts amb premi, torna-ho a provar. De moment, la batalla no es disputa ni a Brussel·les ni a Estrasburg, on si s’aconseguís una victòria només seria simbòlica, d’aquelles que es qualifiquen de pírriques. El partit de debò es juga als bars, als patis, als carrers i a les botigues. Entre la mandra dels uns, que en vint anys no han après ni a dir bon dia (i a sobre et diuen xenòfob i supremacista si insinues que haurien d’aprendre la llengua del país), i la indolència congènita dels altres, als quals ja els està bé tenir un idioma de tercera regional mentre evitis qualsevol ombra de conflicte, a la Unió tenen l’excusa perfecta per aplicar la vella dita: que ja pots xiular si l’ase no vol beure.