L’horeta del planeta

A veure. Una pregunta indiscreta. Què feien vostès dissabte entre dos quarts de nou i dos quarts de deu del vespre? No n’has de fotre res, d’on érem ni què feiem, replicaran, amb tota la raó. Però com? Per ventura no estaven al cas que era l’Hora del Planeta, quan tots estàvem cridats a salvar-lo apagant els llums de casa durant una horeta? Segur que estaven tan amples fent el sopar, o veient el biopic de Dylan al cinema, en plena operació reproductiva o encarxofats al sofà de casa fent una marató de sèries de dissabte. Potser, per a més inri, amb una pizza congelada al forn, a l’escandalosa temperatura de cent vuitanta graus. Gastant llum, en definitiva. L’excusa ja la sabem. Que aquesta mena d’accions col·lectives i dirigides no serveixen de res, que és només una manera de tranquil·lizar la mala consciència de la gent i fer-nos creure durant una estona i fins a la propera que som proactius, ciutadans conscienciats davant del canvi climàtic, sempre obedients i solidaris davant les grans causes, els reptes de futur. Després, un cop s’hagi acomplert l’objectiu que es proposava la consigna mundial, ens podrem dedicar al que hem estat fent sempre amb una total despreocupació. I podrem dir, amb tota la raó, que de conscienciats ja n’estem prou. Que està molt bé la cèlebre consigna de Capità Enciam que deia que els petits canvis són poderosos, que les microaccions com quedar-te a les fosques una estoneta ajuden i en cap cas perjudiquen, però que és com intentar pescar la lluna amb un cove i, si de debò ens trobem davant d’un problema real, potser que ens deixem estar de punyetes simbòliques.