Còlic frenètic

Ahir al matí em vaig llevar d’hora, a un quart de sis, abans que les gallines. Després del primer cafè em vaig començar a trobar malament: un mal intensíssim a la part baixa del ventre, un dolor que no era comparable a cap altre, acompanyat amb totes les manifestacions de les nàusees i els marejos. De seguida vaig pensar que era un atac d’apendicitis, la temible pendis que tants amics del col·legi havien patit, i t’ensenyaven orgullosos la cicatriu, com si fos un mèrit de guerra. O era allò o un atac de pedra, un còlic nefrític, una malura per la que tots els que han passat sempre en diuen pestes, fins al punt que hom diu que per als que portem cromosomes XY és un dolor d’intensitat bíblica similar al del part. No m’atreviria a dir pas que sigui equivalent, Déu me’n guard. Però, vaja, feia mal. Vam córrer cap a urgències. La relativitat es demostra en trajectes com aquest, que, per més breu que sigui, sempre es fa més llarg del que realment és. A partir d’aquí, la formidable maquinària mèdica es va posar en marxa, malgrat que vaig arribar just al canvi de torn. No sé quin analgèsic em van posar en vena –potser una barreja de fentanil i ketamina–, però el mal es va fondre amb una notable rapidesa. Una placa, la recepta d’unes pastilles i deures per fer: una ecografia per aclarir la natura d’unes ombres que apareixen a la radiografia. Moltes gràcies a les Laures infermeres, al doctor Ariel Eudardo i a tothom que té un paper en aquesta orquestra afinada. Tenim la sanitat que ens mereixem, i que per molts anys ho puguem dir.