Si el context ho permet

Fer lleis està molt bé, però qui realment té la paella pel mànec és qui redacta el reglament. Un bon reglament pot potenciar la voluntat del legislador; també pot passar que hi hagi la temptació d’aigualir les bones intencions amb un recull de disposicions fluix, tebi o trampós. Dimecres passat, el BOPA va proclamar urbi et orbi un dels reglaments que desplega la llei “de la llengua pròpia i oficial”. Semblaria que anem pel bon camí, sobretot perquè ja s’ha vist, amb les glopades de fel habitual, que a més d’un se li han entravessat les disposicions que conté. D’entrada, el reglament obliga el treballador públic a fer el “mantinc el català” quan s’adreci a un administrat, sobretot a aquesta legió que diuen que l’entenen però, ai, no el parlen. Només que tota la població catalanoparlant apliqués aquesta norma tan senzilla i tan lògica, altre gall li cantaria, a la llengua. Més ítems. “Llengua vehicular de les activitats esportives”. Cap objecció, només la constatació que és trist haver de legislar sobre aspectes que haurien de ser obvis. I també estipula que els representants andorrans en competicions internacionals facin servir el català “si el context ho permet”. Ah, el context. El context, el que va matar el gat. Si haguéssim de dependre del context, ja faríem catúfols fa temps. Si ens hi fixem, per exemple a Barcelona, però a molts d’altres llocs on el català també és la llengua “pròpia i oficial”, ni que sigui nominalment, el context és cada vegada més hostil. Només hi ha una postura possible. Resistir i recuperar el terreny perdut. I, mira, si tens un reglament que et pugui ajudar a no recular, benvingut sigui i moltes gràcies.