Ànima separada

Es nota a l’aire d’aquest març marçot que s’acosta Sant Jordi, i abans no ens n’adonem, ja el tindrem aquí. Els impressors i enquadernadors treballen a tota màquina, als editors els creixen els ullals i dormen inquiets, els autors es miren de reüll, no sigui cas que l’un rebi més atenció que l’altre. Cada entrevista, cada espai de ressenya, cada oportunitat de treure el nassarró és situar-se en una posició a la trinxera de la visibilitat de la que no te’n trauran ni amb gas mostassa. La competència –ho saben tots– és ferotge: molts són els cridats i pocs els escollits. El parnàs, a més, fa temps que està colmatat i ja no hi cap ningú més: la glòria literària és efímera i esfilagarsada. Però ningú no els va dir que seria fàcil, bufar i fer ampolles. En qualsevol cas, hi ha novetats que cal saludar amb entusiasme. No ho dic perquè siguin amics, però l’Oliver Vergés i el David Gálvez, en qualitat d’editors de Medusa, han aconseguit, en un parell d’anys, aixecar un catàleg que es fa dir sisenyor. La setmana passada van presentar el fulgurant debut del Marc Cortès, Colls d’ampolla, i, atenció, avui (dos quarts de vuit, biblioteca d’Escaldes) li toca a l’esperadíssima primera novel·la de l’Eva Arasa: L’ànima separada del cos. Servidor, que ha tingut el privilegi de llegir-ne una primera versió, només en pot dir que coses bones. Ambició, intuïció, profunditat, en una història tensa i –com ha de passar en la literatura de qualitat– plena de capes i lectures, una lassanya narrativa de primera divisió. No se la perdin.