Segona calçotada

Segona de quatre, segons consta a l’agenda, tot i que sempre en sortirà alguna d’improvisada, que solen ser les més divertides. Fins a última hora hi havia dubtes sobre el temps, i per avançar-nos a qualsevol eventualitat vam cobrir l’espai on faríem el foc amb quatre ferros i unes plaques metàl·liques perquè la pluja no ens fes la punyeta. Al final, a mig matí es va asserenar tot, i els serveis d’intendència, la brigada forestal i el cos d’enginyers van poder respirar tranquils. Mirar què fa el cel és part de la litúrgia. Hem fet calçotades mentre nevava, o sigui que cap meteor és capaç de frenar una determinació ferma. Si ens haguessin dit fa trenta anys que, a les darreres setmanes de l’hivern i a les primeres de la primavera, ens lliuraríem a un festival bàquic on la protagonista principal era una mena de ceba escalivada per dins i cremada per fora, a la qual submergiríem en bols amb romesco, hauríem titllat de boig el visionari. Però una calçotada ben parida ens reconnecta amb el nostre passat ancestral, agrari i autàrquic, d’esclops amb palla, porró amb broc generós i un calaix per al pa en un extrem de la taula. No hi fa res que els de Valls se n’atribueixin la paternitat, i puguin considerar que l’expansió dels darrers anys ha estat com la del seneci, pròpia d’una planta invasiva. Les calçotades són lubricant social, un bàlsam per a l’esperit, un ritu iniciàtic que culmina quan arribes fumat i olorós a casa, et despulles a la porta mateix i poses a la rentadora tota la roba impregnada de sutge i de felicitat.