Autoajuda

Ahir va ser el meu aniversari i, més enllà de les felicitacions domèstiques i habituals, ningú no em va fer gaire cas. Des que vaig liquidar el compte de Facebook, un pas més en el procés irreversible de reconversió en un perfecte misantrop, el cinc de març és una jornada particular, però tranquil·la.  A més, no era una xifra rodona, ans un nombre discret i de nul·la volada, una osca més a la culata de la vida. Segons les estadístiques, i essent optimistes, ja encaro la darrera mitja hora de la segona part, minut amunt o minut avall, sense saber si l’Àrbitre Suprem xiularà abans del que indica el reglament o bé hi afegirà temps de descompte. Tant hi fa. No cal capficar-s’hi més del compte. Si això fos una visura d’autoajuda, aprofitaria perquè el meu jo dels seixanta-un s’adrecés al meu jo pretèrit dels trenta per donar-li alguns consells, una guia, una mica orientació. Goita, Albert, hauries de tirar cap aquí, o cap allà. Vigila amb... No te’n fiïs de... Aquí, tira pel dret. Però això va en contra de les lleis de la termodinàmica, de manera que el meu jo d’abans s’haurà de fer fotre, i tan sols puc aprofitar aquesta petita efemèride per dir-li al d’ara que tot va raonablement bé. Que no passa res. Que fer-se gran té alguns inconvenients –sobretot en veure que la sorra del rellotge va baixant– però que en contrapartida també hi ha avantatges: l’experiència fa que tot t’ho prenguis en la justa mesura, sense atabalaments. Vist que ja no podràs canviar el món, tingues cura fins allà on puguis de la teva petita bombolla i conrea un hort relativament ambiciós. Escolta més música, que mai no et decebrà. I amb això ja en tindràs ben bé prou.