ETA no

O potser sí, vaja. Que ens hauria de ser igual, que el Regne Unit implanti un nou sistema de control –l’ETA– per accedir als dominis de Carles III. Si és la mar de normal. A veure, de què serveix tenir una frontera amb policies i duaners si no pots posar uns burots i carregar els veïns d’aranzels, declaracions de bones intencions i, de pas, una modesta quantitat de diners per mantenir el tinglado. Si fins i tot fa quatre dies que aquí es volia implantar una vinyeta per a l’ús i gaudi de la nostra congestionada xarxa viària, com si aquí tinguéssim l’autobahn Berna-Basilea. Ara els de l’UK ens volen tenir més collats? Doncs que ens collin. Si ja no ve d’aquí. Quan vas als USA i has d’omplir el famós formulari I-94 sempre penses que alguna cosa hauràs posat malament i pots acabar a Guantánamo amb una granota taronja. I ja veurem com queden les fronteres del Baladrà i del Runer (de l’entranyable Runner de tants comentaristes) quan els veïns s’aclareixin sobre com coi regularan l’accés d’extracomunitaris. Del 2000 ençà, tot plegat fa pensar en una reculada, en un replegament. S’han acabat els dies de la germanor universal, de la porositat i de la relaxació. Ara ens hem tornat, a còpia de patacades i decepcions, en uns malfiats. Alguna cosa hi ha a l’aire que insinua la fi d’una era. Probablement, els ciutadans romans del temps de Ròmul Augústul no eren del tot conscients del moment transcendental en què vivien, i no van saber que eren protagonistes de la caiguda de l’imperi, que va anar col·lapsant a poc a poc, fins que algú se’n va adonar que de Roma en quedava ben poca cosa.