Tretzè aniversari

El número tretze té mala fama, i hi ha qui considera, des del temps dels babilònics, que arrossega mals averanys. És una superstició absurda, com totes, però és de les que té més arrelament, perquè és fàcil d’aplicar i de recordar. Ui, el tretze. Però no en facis cas. A partir d’avui entres —oficialment, però ja sabem que això és només una convenció— en un país de límits imprecisos i geografia canviant, en adquirir la condició generacional d’allò que els anglesos en diuen ‘teenagers’. Però com diuen els del bàsquet, mai por. Parlant d’esports, diumenge vam anar a veure el Barça-Real Societat. Ens ho vam passar molt bé, durant el viatge, seguint totes les litúrgies associades. Segur que serà un d’aquells records que conservaràs sempre, perquè la memòria d’aquests anys està feta de retalls, és episòdica i selectiva. El meu pare hi baixava de vegades, al futbol, però no m’hi va portar mai. Potser perquè, en aquesta qüestió, jo sempre he tingut una afició tèbia, no pas com la teva, que és informada, incondicional i intensa. M’agrada que sentis una passió tan sana, tan pura i sòlida, la mateixa que sents pels cavalls, pels gossos. Què en recordo, jo, dels meus tretze? Poca cosa: tinc imatges, estampes, la percepció d’un vague sentiment d’incomoditat. No ha estat mai fàcil. Però vaja, tens totes les eines per navegar pels mars de l’adolescència: una gran capacitat d’adaptació, curiositat, autonomia, caràcter, una base alegre i confiada. I família i amics, una formidable xarxa de suport. O sigui que ja ho saps. Endavant. Per molts anys, Clara.