Gris marengo

Dilluns al vespre, a quarts de nou, a una hora de compromís, ni massa nòrdica (que serien les set) ni excessivament mediterrània (a dos quarts de deu, com es feia abans), vam poder assistir a un concert fora de sèrie: Les Musiciens du Louvre, dirigits pel mític Marc Minkowski, dins de la programació de la Temporada de Música i Dansa. De tant en tant els programadors –felicitats, Oriol i Jordi– s’atreveixen i l’encerten amb una proposta una mica heterodoxa, i col·locar una orquestra radicalment barroca a l’escenari del Centre de Congressos era un esport de risc. Van tocar els fabulosos concerti grossi de Händel, que sempre va fer una música brillant i intel·ligent (però sense la profunditat mística i la valentia harmònica de Bach). Els músics els van oferir amb solemnitat, alegria i el punt exacte de virtuosisme, i van acabar el recital amb dos bisos impressionants: una recreació amb baix continu, oboès barrocs, tiorba i cordes de tripa del Gimme Gimme Gimme d’ABBA, i, de propina, una joia de Les Boréades de Rameau. Tot perfecte. Però encara em sorprèn el codi de vestimenta de les orquestres d’avui. Ja no van amb frac filharmònic ni vestits de Cruella, però la semiuniformitat (“anirem tots de negre, d’acord?”) fa que, en comptes de celebrar la felicitat de la música, sembli que vagin a un enterro. Aquelles camises arrugades, americanes brillants, i tots els colors del gris, des del gris plom fins al pissarra, passant pel marengo. El dia que els músics s’atreveixin a mudar-se com si anessin a la boda d’una cosina i no pas al funeral de la padrina, tots hi guanyarem.