Parc vell

Se’ns diu –i bé ho hem de creure– que el parc mòbil andorrà és més vell que el dels veïns europeus. I no pas per poc: setze anys de mitjana –com a Grècia– contra els dotze de l’espai exterior. Això no ens hauria d’estranyar en un país on hi ha més cotxes matriculats que no pas ànimes, cosa que també és una anomalia. Són temps confusos per a qui vulgui canviar de cotxe. Si treus el nas pels canals de YouTube que parlen del món de l’automòbil, allò sembla la guerra de Troia, amb foc creuat. Hi ha els que et diuen que els motors dièsel, que fins no fa gaire eren els reis de les carreteres, tenen els mesos comptats. D’altres, que la mobilitat elèctrica és un bunyol i que hem d’esperar asseguts que l’hidrogen verd ens salvi –o els combustibles sintètics, el que arribi abans–. Després hi ha els més apocalíptics de tots, els que preveuen el col·lapse proper i inevitable de tota la indústria europea d’automoció, fagocitada per la ferotge competència xinesa, que no es pot aturar ni augmentant els aranzels. I, a l’extrem fosc del passadís, els que diuen que hi ha una conspiració del poder per aconseguir l’erradicació del vehicle privat, per acabar tots fent servir una mena de transport a la demanda amb cotxes autònoms, una imatge d’un futurisme naïf. Amb els preus exagerats dels cotxes, potser la resistència serà impossible. Qui sap si d’aquí a uns pocs anys els carrers d’Andorra semblaran els de l’Havana, plens de Porsches, Mercedes, Range Rovers i Audis de l’any de la quisca, que s’aguanten amb quatre filferros.