Els incontinents

El senyor Ubach, director de l’Agència de Ciberseguretat, té tota la raó. Som uns ingenus, uns innocents i uns confiats. I també uns incontinents. Veiem un enllaç amb lluentons i poc ens passa: ens hi llencem com una garsa que veu alguna joia que brilla, com la que va robar les joies de la Castafiore. Sense pensar en les conseqüències. A veure. ¿Qui no s’ha deixa seduir pels cants de sirena d’un riquíssim príncep nigerià? ¿Qui no ha pogut resistir la temptació de cobrar l’herència d’un oncle americà del qual no teníem cap notícia? ¿Qui no s’ha espantat davant d’una amenaçadora citació de la Interpol o de l’FBI, que t’ha enxampat cometent algun delicte vergonyant in flagrante? I –que això sigui llegit en veu baixa, lluny de les criatures– ¿qui no ha somiat alguna vegada allargar allò que la mare natura t’ha proporcionat amb unes mides estàndard i més que suficients? Qui estigui lliure de pecat, que llenci el primer ratolí. Sabem que hi ha milers de ciberdelinqüents xinesos, romanesos, de l’Índia i de ves a saber d’on més disposats a fotre’t els quartos. El que és una mica trist és constatar que els culpables som nosaltres, per pallussos, i no pas els dolents, que només fan la seva feina, que consisteix a explotar les febleses del sistema, posar-lo perpètuament a prova i en tensió i, de pas, passar la plateta. I agafem-nos, que això no ha estat res. A partir d’ara, amb les intel·ligències artificials, s’albira el naixement d’una nova era, apassionant. Que Déu ens agafi confessats (i amb contrasenyes de triple autenticació).