Els amigables componedors
Amb cert estupor, aquest cap de setmana hem asssistit a la projecció d’un nou capítol del serial entre el Futbol Club Andorra, amb Gerard Piqué al davant, el Govern del país, amb els valerosos jugadors de la selecció de rugbi com a víctimes col·laterals, perquè es veu que, com el famós cavall d’Àtila, fan malbé l’herba així que la trepitgen. Vistes les recents declaracions dels uns i dels altres, hom contempla estupefacte l’intercanvi públic de retrets i acusacions. Piqué diu que ha invertit quatre milions en l’Estadi Nacional i que no anirà a jugar a Encamp –com si Encamp fos el front rus o un satèl·lit de Júpiter–, però Govern contraataca i diu que ha subvencionat el club amb sis milions, o sigui que no es queixi tant i que si us plau rebaixi el “to despectiu”, que és un to que fa lleig i no deu ajudar gaire a lubricar els engranatges del consens. Fent els comptes de la vella, i suposant que tothom posa els números veritables damunt de la taula, resultaria que el FCA ha rebut més que no pas ha invertit. Dos milionets, que es diu aviat. Segur que tot és més complicat del que sembla, i que hi ha intríngulis, clàusules secretes i interessos ocults que als mortals se’ns escapen (i tampoc no ens interessen gaire). Però l’espectacle que donen no és gaire edificant i ja fa massa temps que dura. Amb aquest ball de milions amunt i avall, amb amenaces i xantatges amb prou feines dissimulats, potser estaria bé que alguns amigables componedors –com va passar fa més de set segles entre un bisbe i un comte, que tenien un problema enquistat encara més gran– hi posessin pau, que llavors prou que se’n van sortir.