El lleó i l’ossa

Estem tots bem distrets amb l’aparició periurbana de l’ossa, de la qual ens imaginàvem que tenia hàbits més boscans, més alpins. Entre els que la pelarien amb una escopeta sense pensar-s’ho dues vegades, els esforçats banders que li fan el seguiment pas a pas i els que s’esgarrifen o s’indignen des del sofà, tenim un curiós ventall d’opinions tuttifruti. Hi ha un llibre sensacional de l’historiador Michel Pastoreau, L’ours : histoire d’un roi déchu, en què explica quin va ser el mecanisme que va fer que l’os, que era considerat com el rei de la creació fins a l’edat mitjana, fos desposseït d’aquesta condició per influència de l’església, en favor de l’exòtic, invisible i inofensiu (inofensiu per als europeus, que no el veien) lleó. L’os era un animal bípede, golafre, luxuriós, terriblement fort: un compendi encarnat dels set pecats capitals i un mirall que mostrava quina era la dimensió salvatge de l’home, que calia domesticar al preu que fos. Ho van aconseguir, però només a mitges: a algunes esglésies del Pirineu, a l’hora de representar l’evangelista Marc dins del tetramorf, en comptes de pintar el preceptiu lleó hi van pintar una ossa amb ales. És el model que tenien, el que admiraven. Direu, i amb tota la raó, que tot això són falòrnies, coses del passat, i que els temps moderns estan renyits amb aquestos romanços. Ha estat per aquí el doctor Juan Luis Arsuaga, el gran paleontòleg: ha vingut a recordar-nos que estem fent un viatge molt llarg, que va començar fa milions d’anys i que estaria bé que, en aquest punt, no féssim el préssec pensant que l’hem fet sols.