Mes de Maria

Estem vivint uns dies curiosos en uns temps convulsos. Han estat com una mena d’hipermallevats, que, en comptes d’estirar l’hivern durant els primers dies de l’abril per fer la punyeta a la vella de Romadriu i matar-li el ramat, s’han esperat fins al maig, per veure si ens podien fer més mal. Ens hem fet un fart de mirar models meteorològics, de comptar litres de precipitació acumulada, de mesurar gruixos tardaners de neu. Després de les gelades del dia de Sant Jordi hem vigilat els noguers –en alguns s’han cremat els brots més tendres–, els cirerers, i que els presseguers no hagin perdut el fruit per segon any consecutiu. De moment, sembla que encara ho salvarem tot. I avui s’escau que és el Primer de Maig, el Dia internacional del treball, que és viscut en aquest oasi neoliberalmuntanyenc amb certa indiferència, gairebé a desgana, com si no ens toqués celebrar-ho. Ho fem com aquells pobres vergonyants, que n’eren, de pobres, però no ho semblaven. No sé si demà s’ha convocat alguna manifestació –no ho he vist al diari, i és possible que si hi surt anunciada l’hagi de buscar en algun raconet. I això que aquesta festa és pràcticament universal i transversal. Recordo molt vagament la tenebrosa televisió franquista de començament dels setanta, en què se celebrava San José Obrero i feien aquelles demostracions sindicals amb els Coros y Danzas de la Sección Femenina al Santiago Bernabeu. Era l’inici també del Mes de Maria, una creació dels jesuïtes, que –curiosament, a alguns països de l’hemisferi sud el celebren durant el mes de novembre. No em digueu que aquest món no és una cosa fascinant i digna de veure’s.