Lauredians sense pietat

Crida l’atenció el procés participatiu que ha engegat el comú de Sant Julià per decidir quin ha de ser el projecte guanyador sobre la façana del nou Centre Cultural, que, com l’au fènix, va renaixent de les cendres. Estem acostumats a cert despotisme il·lustrat dels dirigents polítics, que sens dubte volen el millor per al poble però sense el poble (o que s’estigui a una distància prudencial i no empipi gaire). Ha estat el destí qui ha escollit dotze ciutadans de la parròquia pel procediment tendríssim de la mà innocent, molt semblant a les insaculacions medievals, que es feien servir per escollir representants públics. Els nostres avantpassats estaven convençuts que era la providència qui movia els fils de l’atzar i, per tant, l’operació era una manifestació més de la divina voluntat. Però els dotze lauredians sense pietat poc s’ho esperaven, que pels trencacolls del destí haguessin d’assumir aquesta responsabilitat. Jo seria d’aquells repatanis que diria que no, gràcies, i cediria el privilegi a algun membre de la reserva, que també han estat escollits a la mateixa rifa. Hi ha coses que està bé que escapin al nostre poder decisori. Deixant a banda que puguem tenir gustos estètics excèntrics o discutibles, i que no ens atreviríem mai de la vida a imposar-los als nostres conveïns, ¿on queda la prerrogativa del governat a parlar malament de les decisions dels governants? Si, finalment –i Déu no ho vulgui– la façana del Centre Cultural i de Congressos Lauredià es un bunyol infumable, contra qui clamarà el poble?