El primer

No sé si ha nascut ja el primer andorrà de l’any vint-i-quatre. En qualsevol cas, el primer urgellenc, català i, per imperatiu legal, espanyol va fer els primers brams unminut després de les campanades, a l’hospital de la Seu. Aquesta tradició periodística d’assenyalar els primers nadons de l’any és una pràctica perversa i que només porta que maldecaps i controvèrsies. Aquí al diari ja van saltar de seguida els que es queixaven que surtin notícies de la Seu, com si fos Samarcanda o Tombuctú. I a la selva tuitera, les notícies que els primers nens que arriben al món han estat fills de famílies emigrants ha donat peu a tota mena de comentaris, que oscil·len entre l’estupor que provoca la feble demografia autòctona fins al desplegament d’arguments plenament xenòfobs, com si una nena que es digui Fàtima no pugui –anys a venir– ser Cap de Govern, reina d’Espanya o presidenta de la república catalana, o com si ella o la seva família tinguessin la culpa de la tebior nacional en segons quines qüestions, especialment en l’exigència de conèixer l’idioma propi. En tot cas, com que això de Cap d’Any és una simple convenció cronològica que no té ni solta ni volta, que només serveix per llençar confetis, cremar cotxes a França, escoltar quatre valsos suats i allargar l’agonia del cicle festiu, començo des d’ara mateix una campanya de recollida de signatures per evitar, en el futur, que tornem a veure parteres cansades però felices, bebès arrugats i pares amb cara de circumstàncies, com aquell Josep que s’estava al pessebre pensant que què coi hi faig jo aquí.