Les bigues

Un servidor ja espera amb il·lusió el moment de tornar a pujar pel viaducte de Doctor Vilanova, aquella deliciosa ascensió que, si no tens un vehicle automàtic, posa a prova el joc de peus del conductor. És una il·lusió petita, d’escassa volada, poc estimulant. Però com més s’atansa l’hora de la jubilació, més gràcia fa l’obra pública. I no em negaran que la renovació d’aquesta famosa pujada esta essent un veritable procés faraònic. En la meva ignorància total de les coses d’enginyeria civil, creia que en quatre dies ja ho tindrien enllestit. De moment, el cronograma se n’ha anat en orris i han hagut d’allargar-lo vuit mesos més, amb el corresponent encariment del pressupost: uns 381.000 euros que la padrina haurà de buscar. La culpa no és del txa-txa-txa, ans d’unes maleïdes bigues de formigó en mal estat, i que ara comencen a retirar. En aquest sentit, el nostre viaducte és l’obra pública modèlica, perfecta, ideal, que hauria de servir com a pauta i exemple, amb la seva quota d’imprevistos, endarreriments i modificacions (sempre a l’alça) del pressupost. La llàstima és que ens garanteixen que la renovació només podrà aguantar un segle més. Home, sembla un termini massa curt –mireu les piràmides d’Egipte, o els ponts romans que aguanten com el primer dia, o tanta catedral gòtica. Però com que no hi serem quan torni a començar el cicle diabòlic (projecte, licitació, problemes, endarreriments, desviacions) a mi ja m’està bé.