Sis hores

Els pacients lectors d’aquestes visures han tingut l’oportunitat de saber què penso sobre el projecte del tren a Andorra. Que sobre el paper està molt bé, té tota la lògica del món i ens donaria una pàtina d’europeïtat que no ens aniria gens malament. En la pràctica, però, resulta que hem fet cent anys tard, costaria uns diners que no tenim i, a més, estaríem venuts a la proverbial ineficàcia hispànica en matèria ferroviària, cosa que equivaldria a llogar el doctor Annibal Lecter com a monitor d’Aina. Vegin, si no, a tall d’exemple, el periple homèric dels passatgers de la línia R3, que van sortir tan contents de Barcelona divendres a quarts de cinc de la tarda, confiats que arribarien tres horetes ben bones més tard a la destinació, que era la bonica vila de Puigcerdà. Poc s’imaginaven que el fat, en forma d’avaria elèctrica, els va deixar tirats a la bonica vila de Manlleu, des d’on la companyia els va proporcionar un servei d’autobús per anar cap amunt, fins a Ripoll. Allà van tornar a agafar el tren, fins que arribats a l’estació de Ribes el maquinista —complint fil per randa el que estipula el conveni— va dir que s’havia acabat la seva jornada laboral i que a Ribes es quedaven. Naturalment, els viatgers van organitzar un motí que riu-te’n del de la Bounty. En altres temps haurien passejat el cap del maquinista clavat en una pica, però al final la sang no va arribar al Fresser i el senyor conductor es va dignar a dur-los a la capital ceretana, aconseguint que tots arribessin a quarts d’onze i emprenyats com micos. No sé. Fins que no endrecin casa seva, deixaria el projecte al llimb de les bones intencions.