Creat:

Actualitzat:

Abans del col·lapse i el raccionament de combustible que diu que ens espera he passat un parell de dies a Roma. No cal buscar excuses per anar-ni, perquè sempre hi ha racons per descobrir, o simplement per la necessitat de tornar a submergir-me en aquella fascinant barreja de civilització i caos. Aquest cop, però, l’experiència ha estat, si més no, agredolça. D’entrada, érem molts. Massa. A tot arreu hi havia un turistam que esgarrifava –entre els quals, naturalment, ens hi comptàvem nosaltres–, i, per tant, també formàvem part del problema. Gent i gent i més gent, que omplia tots els racons de la ciutat, com un formiguer que s’escampava i ocupava qualsevol espai lliure. Amb cues per a tot: per dinar, per berenar, per sopar, per fer un gelat al Venchi, per entrar al Panteó d’Agrippa, per veure els caravaggios de Sant Luigi dei Francesi… Cues tan bèsties que eren dissuasives; ni somniar d’entrar al Vaticà o al Coliseu. Si aquest és el futur de les monodestinacions turístiques, ja podem plegar. Ens quedava, doncs, el cafè. Somniava en el que et donen a la plaça de Sant Eustachio, i amb els que et serveixen fins i tot al bar més insignificant: una pòcima olorosa i equilibrada, feta amb respecte al producte i al client. Una de les coses més excelses que ha produït la italianitat, juntament amb Monteverdi, Calvino i Eco i Franco Battiato. Però resulta que aquesta vegada no m’han semblat cap cosa de l’altre món. No hi ha cap necessitat de viatjar per pagar quatre eurons per un capuccino (dels barats). Com a casa, enlloc.

tracking