La meta

Hem estat collint ametlles a la finca de cas Caparró, a la vora d’Inca. Ja fa tres anys seguits que hi anem i, per tant, és una activitat que s’està ritualitzant. Aquesta temporada pensàvem que, amb la calor i la terrible secada que ha caigut sobre Mallorca aquest estiu, no se n’haurien fet. I el cert és que no: que la collita ha estat més gran que la dels altres anys. És com si la natura fes un sobreesforç, o qui sap si les condicions extremes han estimulat els arbres per produir una mica més. És igual. Hem estès les teles sota els arbres, hem colpejat amb vares les branques –amb la força justa per fer saltar les ametlles procurant no fer malbé l’arbre. És una feina que obliga a afinar la vista, perquè les molt punyeteres s’amaguen i dissimulen, com si no volguessin marxar. Al final, però, solen caure a còpia d’insistir-hi. N’omplim cinc o sis sacs, perquè la finca és abastable, de mida humana. Per tant, no és molt, tot i que acabem esgotats: un matí de feina i encabat un esmorzar-dinar, allò que els moderns en diuen un brunch. A casa tocarà descartar els secalls i pelar-les, una activitat obsessivocompulsiva, per treure’n el mesocarpi de vellut i deixar-les només amb la closca, i els dits quedaran impregnats d’aquella oloreta un pèl amarga, que és essencial i vegetal. No sabem si funciona encara un dels pocs molins artesanals que queden per trencar-les. Si no, ja ho farem més tard. Tot plegat, per aconseguir uns quants pots de bessons torrats. També els trobaríem a les botigues, i sense cap esforç. I és veritat. Però el que compta, com sempre, és el camí, no la meta.