Flux

Avui és tres d’agost. Hem esfullat ja tres dies d’aquest mes inhàbil i prescindible. Se’ls ha endut, ben torrats, una bufada d’aquest aire preapocalíptic. Diu el diari que les pernoctacions de turistes i passavolants s’acosten a nivells prepandèmics, malgrat la llufa (relativa, però llufa, que ha fet el Cirque), que diuen que ja no és el que era. Que vinguin turistes és una bona notícia i jo donaria a tots els que travessen els passos fronterers –si més no als dos principals– una medalla al mèrit civil, perquè s’ha de tenir valor per anar-te’n a fer el tronera per aquests mons de Déu. Ja em direu quina gràcia hi ha d’anar, com ànimes en pena, d’ombra en ombra, a la recerca d’una terrassa frescal, a buscar un gelat i trobar-te que la vainilla s’ha acabat o a aturar-se un moment davant d’una botiga d’aquelles que bolquen metres i metres cúbics d’aire condicionat al carrer. Cert és que dalt de la muntanya les temperatures són raonables i de més bon suportar, però després t’has d’enfrontar amb la càlida realitat urbana. Però és que potser l’alternativa de quedar-se a casa no sigui possible: les ciutats cada vegada –i especialment quan fa calor– són monstres hostils, inhabitables, i a més els aborígens han de deixar lloc per als turistes, que reclamen el seu espai vital. S’estableix així un flux de gent, amunt i avall, en què els uns es mouen per deixar entrar els altres, sense fer cas a la saviesa popular que proclama que, com a casa, enlloc. És una serp (d’estiu) que es mossega la cua.