Llegenda lila

Servidora té un gran respecte per la causa feminista, però he de dir que, segons quines manifestacions genera, ja m’ha agafat massa gran, escèptic i amb ganes de poc atabalament. Vull dir que em fa mandra, però no pas pel pinyol del problema, sinó perquè em sembla que al voltant de tants empoderaments s’ha construït un enrenou tan gran, amb tantes derivades i tants interessos —legítims o espuris— al voltant, que ara mateix la sensació dominant és de confusió. Entre la perversió del llenguatge i aquesta ombra latent que fa que en qualsevol moment se’t pugui titllar de ser venut al patriarcat, la reacció natural és el replegament. No conec la presidenta Mendoza, d’Stop Violències: és probable que circulem per òrbites diferents. Si el que ha anat publicant la premsa sobre el que ha dit davant d’una alta instància de l’ONU és cert, ens trobem davant d’un problema seriós. Andorra té punts delicats a resoldre. El dret a l’avortament n’és un. No és un país perfecte, ni de bon tros. Però de cap manera no és aquella teocràcia retrògrada, perversa i obscurantista —a l’estil de la de The Handmaid’s Tale— que algunes volen vendre al món (perquè al mercat interior ningú no s’ho creu). Crec que és essencial que el debat es faci sobre dades reals, concretes, verificables i imparcials, i no sobre invencions o postulats no demostrables. Les llegendes negres sobre Andorra estaran molt bé per escriure novel·les morboses i de gran èxit, però no gaire per construir societats que siguin més justes per a tothom.