Sí, ministre

No tinc el gust de conèixer personalment el ministre Benazet. Vam parlar una vegada per telèfon, perquè va tenir el detall de trucar-me per donar-me les gràcies per un llibre que li vaig fer arribar. Fins aquí la interacció directa. Dit això, i ara que plega, voldria recuperar algunes de les frases d’un article que va sortir publicat el 31 de març del 2020, al punt àlgid de la primera onada. Com que d’això ja en fa dies i ningú no se’n recordarà, hi poso morro i ho reciclo, perquè penso exactament igual ara que abans. Deia, in illo tempore: “No vull ni imaginar-me quin és el patiment, el pes de la responsabilitat, l’angoixa per haver de prendre decisions que, en última instància, afecten la vida –en sentit estricte– dels vostres conciutadans. És com una extensió del jurament hipocràtic que, com a metge, us vincula, multiplicada pel pes de l’altre jurament que, com a ministre, vau fer fa uns pocs mesos. Aquest doble vessant, el del professional de la medicina i el del servidor públic, conflueixen i es complementen. Us vull donar les gràcies també per la claredat i la serenitat amb què ens parleu. Estic segur que és també l’expressió del convenciment que es fa tot el que és humanament possible per protegir-nos. Ara tots som com aquells pacients que, quan surten de veure un bon metge, pensen: ‘Estem en bones mans.’ Us dono les gràcies. I espero, quan finalment ens trobem i ens presentin, que em permetreu que us faci (si està permès) una abraçada.” Doncs això. Moltes gràcies, ministre, i cuideu-vos.