La Visura
No ve d'un pam
Una de les particularitats que s’expliquen sempre sobre la història d’Andorra és la gairebé nul·la modificació dels límits, com si el país ja l’haguessin pastat, acotat i definit els pobladors azilians de la balma de la Margineda. Però també és veritat que els primers límits que apareixen en un document —la Carta Pobla, o el Fals de Carlemany— són més aviat imprecisos. Aquesta és la traducció d’Oliver Vergés: «a la part oriental, a l’estany Laugencium i a font Argent; al sud, al riu Negre o a la font Regisindi; i de la part nord en aquelles ares del Sabartès, al costat de Tolosa, i a occident al mont anomenat Sella Aurea fins al mont Caminamus». Amb aquests antecedents podem imaginar-nos que la delimitació precisa de la ratlla de la frontera no és tan evident, i si no que ho preguntin als tossuts litigadors d’Encamp i Canillo, que durant segles van defensar la propietat de la Solana contra els de Merens. Tothom, és clar, escombra cap a casa, i cada ics temps s’han de fer visures de termes per refrescar els límits. Això que diuen ara els tiquismiquis forestals catalans que part del parc solar que es vol construir a Pal travessa la ratlla és la versió d’una vella cançó, un dels top 10 de la rondallística andorrana, quan els d’Os i els de Pal es disputaven la coma de Setúria. La qüestió es va resoldre amb el combat entre el pastor gras d’Os i l’escardalent de Pal, que va aconseguir esmeligar el gegant. Doncs ara, igual. Mireu si serà fàcil. Ah, la història, mare de la veritat, escola de pobles, guia del present!