Creat:

Actualitzat:

Una de les particularitats que s’expliquen sempre sobre la història d’Andorra és la gairebé nul·la modificació dels límits, com si el país ja l’haguessin pastat, acotat i definit els pobladors azilians de la balma de la Margineda. Però també és veritat que els primers límits que apareixen en un document —la Carta Pobla, o el Fals de Carlemany— són més aviat imprecisos. Aquesta és la traducció d’Oliver Vergés: «a la part oriental, a l’estany Laugencium i a font Argent; al sud, al riu Negre o a la font Regisindi; i de la part nord en aquelles ares del Sabartès, al costat de Tolosa, i a occident al mont anomenat Sella Aurea fins al mont Caminamus». Amb aquests antecedents podem imaginar-nos que la delimitació precisa de la ratlla de la frontera no és tan evident, i si no que ho preguntin als tossuts litigadors d’Encamp i Canillo, que durant segles van defensar la propietat de la Solana contra els de Merens. Tothom, és clar, escombra cap a casa, i cada ics temps s’han de fer visures de termes per refrescar els límits. Això que diuen ara els tiquismiquis forestals catalans que part del parc solar que es vol construir a Pal travessa la ratlla és la versió d’una vella cançó, un dels top 10 de la rondallística andorrana, quan els d’Os i els de Pal es disputaven la coma de Setúria. La qüestió es va resoldre amb el combat entre el pastor gras d’Os i l’escardalent de Pal, que va aconseguir esmeligar el gegant. Doncs ara, igual. Mireu si serà fàcil. Ah, la història, mare de la veritat, escola de pobles, guia del present!

tracking