2041

Ho sap tothom i és profecia. El sistema de les pensions col·lapsarà i fins i tot en sabem la data exacta. Ens l’anuncien amb la mateixa flegma i com la que gasten els astrònoms que calculen l’òrbita fatal del meteorit de la mida de Formentera que algun dia ens anihilarà. Del col·lapse inevitable del fons de reserva en resultarà un forat negre, una singularitat gravitacional tan bèstia de la qual ni la llum no podrà escapar. És tot un detall que ens ho hagin denunciat en plena Setmana Santa, aquest moment de l’any en què l’esclat de la primavera i els cirerers florits contrasta amb el fúnebre record de la passió del Crist. Bé, això era abans, perquè ara fa l’efecte que de la passió no se’n recorda ningú més que Mel Gibson, els mossens –temporada alta!–, els tenors que canten el paper de l’Evangelista a les grans passions de Bach i els esforçats confrares de les processons sevillanes. Si fins ara el sistema anava funcionant i fent més o menys la viu-viu, tota aquesta legió de boomers que aviat ens anirem incorporant als escamots de nous hortolans, jugadors de petanca i inspectors honorífics d’obra pública i privada, farem saltar la banca del casino de la padrina. Sense cap acte de contrició ni el menor remordiment. No hi deu haver solucions màgiques: cap conill sortirà del barret de copalta. Incapaços com som de mirar un pam més enllà dels nostres morros, només podem fer servir la fórmula que tantes vegades ens ha salvat del neguit i de la més fosca de les preocupacions: que quan arribi el moment, ves, ja ens ho trobarem.