69

Temps era temps, cada nou Papa era un cardenal italià. Fins a Francesc, que en escoltar per primera vegada el seu cognom –Bergoglio– vam pensar que també ho era. Aviat vam comprovar que no. Aquesta vegada –dijous a la tarda, dia habitual per compondre aquestes ratlles– em va cridar la dona perquè a la televisió, que mirava, hi havia la proverbial fumata bianca.

I sí, habemus papam. Només faltaven els llargs minuts del protocol vaticà per conèixer l’escollit, que tornava a ser un americà, però del nord. Al cap i a la fi, tant se val “si del nord o del sud”, de l’est o de l’oest, en tractar-se de l’autoproclamada universalitat de l’Església.

Si alguna cosa podia sorprendre especialment del cardenal Robert Prevost era la joventut relativa –els comunicadors de favoritismes que mai no es compleixen havien descartat dos “papables” perquè amb seixanta-cinc eren “massa joves”–.

L’altra –o no tant–, la molt bona relació del ja pontífex amb l’anticrist de la progressia que ve a ser el president Donald Trump, tot i que darrerament els “experts” comentaven que Prevost havia començat a marcar distàncies amb el llogater de la Casa Blanca, no fos que...

I aquesta circumstància no ha estat una tanca insalvable, segons ha vingut a demostrar la realitat. I la disfressa de Trump com a bisbe de Roma, tiara inclosa –es veu que hi pensa, per si alguns arriben a dubtar-ho–. Fins al moment d’escriure, com a mínim, i disfressa a banda, en Donald encara no ha atribuït a la seva poderosa influència la tria dels cent trenta-tres cardenals, ben ràpida en paràmetres de l’habitual velocitat vaticana.

El nom escollit per al pontificat mai no és casual, sempre obeeix a una intenció, fins i tot a una consigna (poc) amagada. Posat a fer de vaticanòleg, potser caldria recordar que el Lleó precedent immediat, el XIII, va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció de Maria, i va ser així el responsable de tantes Immes, Concepcions, Conxes i Conxites, tot i que amb aquests dos darrers noms oficials ben poques en trobareu en països de l’Amèrica del sud, com ara l’Argentina.

I si no sabeu per què, pregunteu-ho per les pistes –en temporada–. Al Festival de Cinema de Sant Sebastià, quan una de les Conchas –trofeus oficials– d’or o de plata anava a mans iberoamericanes, havien de canviar el nom al document oficial acreditatiu, i al mateix gravat en el metall. Per molt que la Concha sigui a la vegada el nom de la platja i de la badia tan conegudes i típiques de la capital de Guipúscoa. Coses de les diferències territorials de lèxic, regionalismes i localismes. Pocs americans que parlin català, fins i tot barcelonins, sabran dir què és una serenalla o una pitavola sense mirar el diccionari de I’IEC, on fa temps que es van recollir els termes.

Tornem, però, al nou pontífex. Les primeres definicions vaticanes l’assenyalen com a “continuista”, en relació amb l’argentí Francisco. Sense més abast que la curiosa coincidència, fins i tot el segon nom de laic és Francis. D’altra banda, per edat, hom podria esperar un pontificat llarg, tot i que sobre el futur i la salut de les persones mai no es pot dir res veritable, ni comptant amb la inspiració de l’Esperit Sant. En tractar-se d’un nord-americà, hom podria esperar un cert progressisme, dintre els límits de la màxima jerarquia catòlica. Però és més prudent esperar i veure. L’Evangeli diu “per les seves obres els coneixereu”.