Lluny de la realitat

Hi ha problemes que sovint es presenten com si fossin massa grans per ser entesos del tot. L’habitatge n’és un. Se’n parla molt, però sovint d’una manera confusa, com si el desordre actual només fos la suma de massa demanda, poca oferta i certa fatalitat econòmica. En canvi, quan t’hi acostes des de la recerca acadèmica, el dibuix es torna més nítid. El que apareix una vegada i una altra és que l’habitatge ha anat canviant de naturalesa. Allò que durant molt de temps s’entenia sobretot com una necessitat social ha anat esdevenint també una peça cada vegada més integrada en dinàmiques que queden fora de l’abast de la major part de la ciutadania.

La causa no és que hi hagi persones que comprin habitatge per estalviar o protegir-se. Això, en certa manera, ha existit sempre. El problema comença de debò quan l’habitatge deixa de ser valorat principalment per l’ús que té per a qui hi viu i passa a ser valorat per la capacitat de retenir valor, generar rendiment i circular dins d’estructures d’inversió més àmplies. En aquell moment, una casa ja no és només una casa. També és un actiu. I quan aquesta mirada es generalitza, el conjunt del sistema canvia. És en aquest punt quan entra la financerització.

Hem de ser molt clars: no tota inversió és sospitosa per definició

Aquest canvi no s’ha produït per inèrcia. La recerca el vincula a un procés històric molt concret. En moltes economies avançades, les reformes orientades al mercat, la liberalització i l’expansió del crèdit van obrir el camí perquè l’habitatge es convertís en un espai privilegiat d’inversió. Després de la crisi del 2008, lluny de quedar desacreditada, aquesta lògica es va reforçar en molts contextos. El sector residencial va continuar atraient capital i la presència d’instruments, com ara la titulització hipotecària o les societats d’inversió, va consolidar la idea que l’habitatge era una via estable per obtenir rendiment.

Això ajuda a entendre per què avui ja no n’hi ha prou de parlar de mercat. La paraula suggereix una relació més o menys recognoscible entre allò que la gent pot pagar i allò que una casa val. Però quan el valor de l’habitatge queda travessat per fluxos de capital, per expectatives de revaloració i per estratègies de rendiment, aquesta relació es desdibuixa. El preu deixa de respondre de manera clara a la vida material de la població resident. Pot continuar pujant encara que els salaris no l’acompanyin. Pot continuar allunyant-se encara que l’economia quotidiana no el sostingui. La distorsió no és un error accidental del sistema. És una conseqüència del sistema mateix.

Per això, també convé afinar bé el subjecte de la crítica. No és el mateix una família que conserva un pis com a forma d’estalvi que una estructura d’inversió que tracta l’habitatge com una infraestructura de rendiment. El petit propietari pot buscar estabilitat o una renda complementària. El capital financer busca una altra cosa: escala, rotació, retorn sostingut i seguretat patrimonial. No juguen a la mateixa lliga i, sobretot, no tenen la mateixa capacitat de desequilibrar el conjunt. El problema no és que existeixi patrimoni immobiliari familiar. El problema comença quan aquesta lògica queda subordinada o absorbida per una arquitectura econòmica molt més gran, molt més impersonal i molt més agressiva.

Hem de ser molt clars: no tota inversió és sospitosa per definició. El problema apareix quan aquesta lògica s’estén, se sistematitza i opera sense control. Aleshores deixa de ser una decisió patrimonial concreta i es converteix en el principi rector del sistema. A partir d’aquí, el sistema no es pregunta sobretot qui necessita viure en un lloc, sinó quin ús en pot extreure més valor. El centre de gravetat es desplaça fins a deixar fora les persones.

Els efectes d’aquest desplaçament són profunds. Quan l’habitatge funciona cada vegada més com un actiu, l’accés a una llar es fa més difícil i la pressió sobre les famílies s’endureix. L’habitatge deixa de respondre a la realitat social i econòmica de la població i passa a ser un vector de reproducció i reforç de desigualtats estructurals.

Potser el primer pas és deixar de descriure la crisi de l’habitatge com si fos una simple tensió de mercat. Al fons hi ha una transformació molt més profunda: l’habitatge s’ha anat separant de la seva funció bàsica perquè una part creixent del seu valor ja no depèn de la vida que sosté, sinó de la rendibilitat que promet. I mentre no es vulgui discutir aquest canvi de lògica, continuarem parlant dels símptomes sense posar remei a la malaltia.