Prohibir o educar en l’era digital

Cada generació tendeix a convertir la seva incomoditat en doctrina. També a buscar una nova alarma moral. Quan una tecnologia nova entra a la vida quotidiana dels joves, els adults oscil·len entre la fascinació i el pànic. Va passar amb la televisió, amb els còmics, amb el rock, amb els videojocs i, avui, amb les xarxes socials. La diferència és que ara el debat és més intens perquè l’entorn digital no és un objecte extern, sinó un espai en què es formen identitats, relacions i jerarquies socials. A Andorra, la discussió sobre limitar o prohibir l’accés dels menors de setze anys a determinades plataformes parteix d’una preocupació legítima. Hi ha motius per preocupar-se. Però una preocupació legítima no converteix automàticament una solució en encertada.

És evident que les xarxes socials poden fer mal. Hi ha addicció, sobreexposició, pressió estètica, humiliació pública, dependència emocional del reconeixement i una arquitectura digital pensada perquè l’usuari no marxi. Moltes plataformes no competeixen per informar ni per connectar persones, sinó per retenir minuts, condicionar conductes i multiplicar interaccions. El seu negoci és l’atenció i l’atenció d’un adolescent és especialment valuosa perquè és intensa, vulnerable i fàcilment modelable. No cal ser apocalíptic per admetre que aquest ecosistema pot tenir conseqüències serioses sobre la salut mental i sobre la manera com els joves es miren a si mateixos.

Per a molts adolescents, les xarxes no són només entreteniment banal

Ara bé, admetre això no obliga necessàriament a concloure que prohibir és la millor resposta. La prohibició té un atractiu polític evident: és clara, projecta autoritat i transmet la sensació que algú actua davant d’un problema real. Però l’eficàcia d’una mesura no es pot confondre amb la seva contundència simbòlica. En l’àmbit digital, les prohibicions solen topar amb una realitat molt simple: internet és esquiu, flexible i infinitament més ràpid que qualsevol regulació. Un adolescent pot saltar-se controls d’edat, obrir perfils alternatius, utilitzar el compte d’un amic o migrar a una altra plataforma en qüestió de minuts. El que sobre el paper sembla un mur sovint acaba sent una tanca baixa. No es poden posar portes al camp.

Per això aquest debat demana una mica més de profunditat i una mica menys d’instint. Quan parlem de joves i xarxes socials, no parlem només de tecnologia; parlem d’educació, de valors, de temps compartit, de supervisió adulta, de salut pública i d’un model cultural que premia la visibilitat constant. Les plataformes amplifiquen problemes que ja existeixen fora de la pantalla. L’obsessió per la imatge no neix a TikTok o a Instagram; hi arriba. La necessitat d’aprovació no la inventa cap aplicació; la monetitza. L’assetjament no sorgeix d’un algoritme; l’algoritme l’accelera, l’escampa i el fa persistent. Si confonem el símptoma amb l’arrel, acabarem legislant sobre la superfície.

La gran pregunta, per tant, és què vol dir protegir. Protegir és impedir? Protegir és ajornar? Protegir és controlar? O protegir és preparar? Jo crec que, en la majoria de casos, protegir hauria de voler dir educar. No educar en un sentit retòric o burocràtic, sinó educar de manera concreta: explicar com funcionen els algoritmes, com es fabrica l’ansietat comparativa, com es manipula l’atenció, per què una validació digital no equival a autoestima i com es poden establir límits personals dins d’un entorn dissenyat perquè no n’hi hagi. Si un adolescent pot entrar tard o d’hora en aquest món, la qüestió real és si hi entrarà sol i desarmat o amb criteri, llenguatge i eines.

Això també obliga a revisar el paper dels adults. Sovint es demana a l’Estat que resolgui per llei allò que la societat no resol per cultura. Hi ha famílies que donen un mòbil abans d’haver parlat d’intimitat, consentiment, imatge o dependència. Hi ha escoles que ensenyen continguts, però dediquen poc temps a llegir críticament l’ecosistema digital. I hi ha adults que condemnen les pantalles dels joves mentre viuen atrapats en les seves. Des d’aquesta incoherència és difícil transmetre límits creïbles.

No es tracta, és clar, de deixar fer. La ingenuïtat també seria una irresponsabilitat. Les plataformes han d’assumir obligacions, els sistemes de verificació s’han de millorar, calen protocols contra l’assetjament, transparència algorítmica i espais escolars lliures de determinades dinàmiques. L’administració pot i ha d’intervenir. Però una intervenció intel·ligent no és necessàriament la més aparatosa. Potser és preferible un marc exigent, gradual i educatiu abans que una prohibició que promet molt i controla poc.

Convé recordar que, per a molts adolescents, les xarxes no són només entreteniment banal. Són amistat, descoberta, creativitat, llenguatge compartit i refugi. Hi ha joves que hi troben una comunitat que no tenen al carrer, a casa o a l’aula. Precisament per això cal formació moral i intel·lectual, no tan sols censura preventiva. I això compta.

Andorra, com tants altres països petits, té la temptació de pensar que els grans debats globals es poden resoldre amb una resposta domèstica i compacta. Però el món digital no respecta fronteres administratives ni tranquil·litats nacionals. La pregunta, ja no és si els joves tindran contacte amb les xarxes, perquè en tindran. La pregunta és quin tipus de societat els envia a aquest espai: una societat que prohibeix per sentir-se tranquil·la o una societat que educa per fer-los més lliures.