RN-20

M. l’Ambassadeur de la França deia no fa gaire que considerava “un insult” dir que no hi hagués interès per la part francesa a acabar les feines d’arranjament i reobrir la principal via de sortida cap al nord, la carretera nacional RN-20. Sovint es demana als polítics “fets i no paraules”. En aquest afer, els fets han confirmat la intenció del diplomàtic, perquè el tall, derivat d’una esllavissada, ha quedat resolt i la via reoberta abans del previst.

És cert que els comerciants del poble fronterer han dit que la seva activitat no ha arribat al nivell d’abans. Com sembla evident que la recuperació de les visites i les compres depèn sobretot del sistema boca-orella, que va a un ritme més lent que la publicitat –posem per cas a la televisió, mitjà líder en aquesta mena de comunicacions–.

Sovint es demana al polítics “fets i no paraules”

Parlant de comunicacions, temps era temps deien els experts en la premsa impresa que un diari guanyava la difusió exemplar a exemplar, però la perdia de cent en cent, o fins i tot de mil en mil.

Sembla que els botiguers del poble fronterer es troben ara en la fase de recuperació de mica en mica; a poc a poc, com diuen que demanava la gallina. Una altra realitat: més val seguretat amb lentitud que velocitat amb accident.

Es miri com es miri, sigui l’ampolla mig plena o mig buida, amb optimisme o pessimisme, el cas és que la situació ha millorat i té totes les perspectives d’avançar en la millora.

D’altra banda, el poble encampadà situat a més altitud no es nodreix tan sols de turisme del nord. Les pistes d’esquí actuen també d’imant cap al sud del Runer, gràcies a la gran extensió de pistes i la bona qualitat de la neu, que el fred va conservant i, segons els pronòstics, les mantindrà esquiable fins a la Setmana Santa que tenim a tocar i fins i tot una mica més enllà del calendari.

Sembla, doncs, que es fa bona l’altra dita i que aquest any, de neus, serà de “béns de Déu”. Bé vindrà en un país que, segons els experts, no resisteix la prova d’esforç –metafòrica– de la població real que, amb els visitants, supera de molt cada dia les cent mil “ànimes” presents.

Un estudi francès dels temps del primer govern Ribas estimava en 60.000 la xifra ideal de persones presents simultàniament en aquestes valls. I ja espot veure fins a quin punt arriba la desviació estadística.

No és estrany, a la vista d’aquesta dada i d’altres complementàries, que l’alcalde de la Seu es queixi de la “invasió” de gent d’Andorra (o com a mínim, que treballa a Andorra) i que fa créixer els preus de l’habitatge a la seva ciutat, apropant-lo cada vegada més al nivell andorrà, tan difícilment assumible sense compartir sostre. I encara sort que no ha arribat la superabundància de “pisos-pastera”, com a d’altres llocs superpoblats, tot i que el fenomen ja ens truca a la porta.

El cas és que hem de sobreviure, tots i totes sense excepció. Més que sigui creuant la frontera del Runer cada dia al vespre per anar a dormir i al matí per venir a treballar. Fins que –tant de bo no hi arribem– el nostre país mori d’èxit.

Nota al marge: mentre s’escrivia tot l’anterior, l’Arxiu Nacional va “penjar” un seguit de fotografies antigues del país. La primera a guardar va ser una panoràmica de la parròquia d’Encamp, del 1915. N’hi havia una altra del safareig públic de la capital, una més dels primers magatzems Pyrénées: també imatge del “Clípol” dels anys trenta...

Però tot just quan enllestíem la darrera part d’aquesta que l’admirat Albert anomenaria “visura”, entre el conjunt d’imatges de l’Arxiu es podia veure –i es pot– una del Pas, als inicis de l’existència del poble. I, ves per on, apareix una sola, de casa. O sigui que originàriament, i així es pot constatar per la imatge, el nom corresponia, literalment, amb el que aleshores era l’embrió del poble que coneixem avui.