‘Contes del dia i de la nit’

Guy de Maupassant (1850-1893), escriptor emmarcat en el corrent del naturalisme, va escriure prop de tres-cents contes, a més de les novel·les Une vie (1883), Bel-Ami (1885) i Pierre et Jean (1887), entre d’altres. Fou fidel deixeble de Flaubert. Els seus contes són narracions breus, àgils i lliures com flocs de neu, amb tons irònics, però sense defugir els drames que fuetegen els humans. De fet, els seus personatges són sovint solitaris i maltractats per la societat. Tenia un do especial per a la descripció dels escenaris tant rurals com estrictament urbans.

–“I el sol, el sol radiant d’un dia sense brisa, es desplomava al llarg del pendent desclòs, feia sortir d’aquest bosc de ramells una aroma penetrant, un immens alè de perfums, la suor de les flors.”

–“La vil·la dominava el mar; en desaparèixer, el sol havia deixat al seu pas el cel tot rosa, fregat de pols d’or. I el Mediterrani, sense una arruga, sense un estremiment, llis, lluent sota la claror morent, semblava una làmina de metall polida i desmesurada.”

Tenia un do especial per a la descripció dels escenaris rurals i urbans

–“Tots els clients se n’anaven. I cada vegada que un d’ells obria la porta de fora per sortir, un cop de vent entrava en el cafè, agitava com una tempesta l’espessa fumarada de les pipes, gronxava els llums que penjaven d’unes cadenes fines i en feia vacil·lar les flames; i de sobte se sentia l’embat profund d’una onada ques es desplomava i el mugit de la borrasca.”

–“Unes quantes senyores s’havien aixecat per acostar-s’hi i s’estaven dempeus, amb la mirada fixa en els llavis afaitats del magistrat, d’on sortien paraules greus. S’esgarrifaven, vibraven, crispades per la por curiosa, per l’àvida i insaciable necessitat d’espant que obsessiona les seves ànimes i les tortura com la fam.”

–“El bulevard, aquest riu de vida, formiguejava immers en la pols daurada del sol ponent. […] La multitud, alegre i palpitant, caminava entre aquesta calitja inflamada i semblava immergida en una apoteosi. Els rostres eren daurats; els barrets, negres, i els vestits tenien reflexos de porpra; el llustre de les sabates llançava flames sobre l’asfalt de les voreres.”

–“Quan et mires cada dia al mirall no hi veus el desgast que hi va posant l’edat, perquè és lent, regular, i modifica el rostre tan a poc a poc que les transformacions són insensibles. És per això que no morim de pena després de solament dos o tres anys d’estralls.”

–“I de sobte descobria el gran viaducte del Pont-du-Jour que barrava el riu. Era el final de París, el començament dels camps, i de cop el Sena, darrere la doble filera d’arcs, s’eixamplava com si li haguessin retornat l’espai i la llibertat. Una veu va anunciar: ‘Bas-Meudon’; després, més endavant: ‘Sèvres’; i més endavant encara: ‘Saint-Cloud’.”

No en va d’ell és la cèlebre sentència: “Veure és imaginar.”