Les tres D i el debat que evitem tenir

Hi ha idees antigues que serveixen per entendre discussions actuals. La teoria grega de les tres D (democràcia, demagògia i dictadura) continua sent una bona brúixola política, especialment vista des d’Andorra, un país on sovint ens agrada pensar que la política és tranquil·la, raonable i immune als excessos. Però precisament els països petits tenen una tendència particular: confondre consens amb comoditat i sentit comú amb falta de debat.

El recent debat sobre drets polítics i participació, el dret a l’avortament, el masclisme (recentment debatut per joves a la Lliga de Debat del passat 26 de febrer), entre d’altres, no ha posat en risc la democràcia andorrana, ni molt menys. El que sí que ha fet és mostrar una cosa més subtil: fins a quin punt és fàcil passar de la discussió democràtica a la simplificació demagògica. I avui, com no podia ser d’una altra manera, em vull centrar en un d’aquests debats per entendre millor el camí que estem seguint a Andorra des de fa molt temps i del qual no som els descobridors, més aviat tot el contrari. És un camí que, els pares de la democràcia, en el sentit més pur de la paraula, ens van llegar.

Quan deixem de discutir idees la democràcia s’erosiona i es debilita

Democràcia o discutir sense caricatures: La democràcia no consisteix només a votar, consisteix també a debatre amb honestedat. Això implica escoltar el que realment diu l’altre, no el que és més fàcil de rebatre. En qualsevol societat madura és legítim discutir qui ha de tenir dret a vot i en quines condicions. És un debat complex que existeix a molts països i que admet matisos: temps de residència, arrelament, participació local o integració institucional. El problema apareix quan la discussió es converteix en caricatura, quan una proposta matisada es transforma automàticament en una posició extrema que ningú no ha defensat, quan es respon a arguments que no s’han fet o quan el debat es redueix a consignes.

Aquest és el primer senyal que la democràcia comença a desgastar-se: no desapareix el debat, desapareix la voluntat d’entendre’l.

Demagògia o simplificar fins que la realitat desapareix: La demagògia no sempre és sorollosa. A Andorra sovint és discreta, educada i fins i tot presentada com a “sentit comú”. Però continua sent demagògia quan substitueix la complexitat per frases rotundes. Dir que no hi ha cap país al món que permeti votar als residents no nacionals a les eleccions generals pot sonar contundent, però el problema no és si la frase és exacta o no, el problema és que es fa servir per tancar un debat que ni tan sols s’ha plantejat en aquests termes. Quan es respon a una idea que ningú no ha defensat, per exemple, el dret de vot immediat per a nouvinguts, el debat deixa de ser real i passa a ser imaginari, i un debat imaginari és molt més fàcil de guanyar. La demagògia no consisteix només a prometre impossibles, consisteix a construir adversaris ficticis. És més senzill discutir contra una exageració que no pas contra un argument matisat i, en un país petit, això passa sovint perquè ens coneixem massa: és més fàcil etiquetar una persona que analitzar una idea. I així la discussió deixa de ser política per convertir-se en tribal.

Ningú no parla seriosament de dictadura a Andorra, i amb raó. Però la tercera D no és només un règim polític, és també una manera de pensar. La idea que els debats complexos haurien de tenir respostes simples i definitives és perillosa. Quan la societat deixa d’acceptar el matís, el desacord es percep com una amenaça; quan el desacord es percep com una amenaça, la pluralitat esdevé incòmoda; quan la pluralitat esdevé incòmoda, la democràcia es fa més estreta. Les dictadures no comencen amb la desaparició de les eleccions, comencen amb la desaparició del pensament crític.

A Andorra tenim institucions sòlides i una convivència generalment tranquil·la, però això no ens fa immunes a la simplificació ni a la demagògia. Potser el paral·lelisme amb les tres D és més proper del que voldríem admetre. La democràcia no exigeix estar d’acord, exigeix pensar, escoltar el que s’ha dit, no el que ens agradaria que s’hagués dit. Exigeix distingir entre discrepància i amenaça.

Potser la lliçó grega continua vigent: la democràcia no desapareix de cop, sinó que s’erosiona quan deixem de discutir idees i comencem a discutir caricatures i, en un país petit com Andorra on gairebé tots ens coneixem, però no sempre ens escoltem, aquest risc és més real del que sembla.