Disculpa

Ara ja fa uns quants anys –dècades– l’aleshores alumne de doctorat a la Universitat del País Basc va rebre l’acceptació imprevista –l’entorn em deia que no l’acceptaria, que ja en tenia massa– del doctor Romà Gubern, per dirigir la tesi doctoral d’aquest ara columnista sobre el Festival de Cinema de Sant Sebastià.

Fins i tot li vaig enviar un esborrany d’inici, amb l’assenyada resposta que allò s’assembla més a un treball d’història que no pas a l’objecte veritable del projecte anunciat.

Gairebé immediatament va començar el pelegrinatge tan propi i estès per als periodistes: de Sant Sebastià a Madrid per reforçar el corresponsal fix del Deia en les cròniques diàries dels debats o finalment aprovació del projecte d’Estatut del País Basc –encara tan vigent com encara no completat–, amb una pròrroga dedicada a l’Estatut de Catalunya.

Corria aleshores la brama que l’aleshores president Tarradellas havia retingut el portador del text català fins a assegurar-se que el d’Euskadi havia arribat primer i ningú podria discutir a Catalunya el que ja s’havia acceptat per a un altre territori i semblaria, pels resultats, que anava ben encertat. Però aquesta és una altra història.

Els passos següents ja no van passar per la “Bella Easo”; primer per Bilbao, després per Vitòria-Gasteiz com a responsable de la redacció i finalment a Barcelona, on sempre havia mantingut presència –primer corresponsal de l’Avui, col·laboracions amb Canigó, El Temps... Fins que em va atreure el miratge d’aquell projecte impossible i forassenyat d’un diari difós fora dels circuits habituals, els quioscos, amb venedors propis. I que van llançar amb tota imprudència sense tenir el nombre mínim suficient, ni amb les característiques desitjables per a una oferta eficient.

La sort, sempre fidel acompanyant, va continuar amb el pas per una oficina de redacció d’un confidencial per a l’ONCE, o més exactament per aleshores director general de l’organització. Sense perdre un dia, o pocs dies, els Dalmau de La Mañana van pensar –mitjançant recomanació de l’altre gran amic Manuel Fernando– que seria el director ideal per les edicions previstes del Brusi a les quatre circumscripcions. I si la crisi es va emportar aquell projecte, van venir d’Andorra a la recerca d’un veterà en l’ofici per al Diari.

Va ser decisiva la decisió de l’aleshores responsable fàctic de bona part de les decisions de Premandsa, l’editora del rotatiu de referència al país, el notari Marc Vila i Riba.

La procedència basca, el període –curt– de militància política al partit nacionalista i conservador, els coneixements mutus a la Universitat de Deusto, on ell havia estudiat –amb beca, gens fàcil d’obtenir sense un talent reconegut–, tot va jugar a favor d’una ràpida sintonia i del nou pas, de l’incert futur a Lleida a la seguretat i la seriositat de l’empresa andorrana. I així fins avui, ja andorrà de ple dret per elecció, jubilat jubilosament, però encara present en aquestes pàgines, mentre el cos i el bo de l’Ignasi ho aguantin.

Però tornem a l’inici: allunyat de les fonts, amb el pes d’una edat que ja no permet estar per esforços, ni que siguin acadèmics, crec justa i necessària la disculpa amb l’admirat doctor Gubern per deixar-lo “penjat”. I aquest em sembla el mitjà més fàcil i ràpid per demanar-li. Demanada quedi.