‘Pedra, paper, estisores’

Maksim Óssipov (Moscou, 1963) és escriptor i metge, com Txékhov. Als anys noranta va treballar als EUA i actualment viu entre Moscou i Tarussa. És autor d’obres com Sobre el pare Ilià (2007), No ens podem queixar (2009), El crit de l’ocell domèstic (2016) i, per damunt de tot, Pedra, paper, estisores, també del 2016. El gran interès de la literatura d’Óssipov, a més de l’agilitat i la ironia de la seva prosa, és que ens ofereix un viu retrat de la societat russa postsoviètica, la d’avui en dia, amb les seves nostàlgies, les seves fílies i les seves frustracions.

–“No era allà, amagat entre aquests arbres, que eixordaves el veïnat amb el rugit de la trompeta? Et pensaves que els solos del Poema de l’èxtasi o El capvespre dels déus et sortien bé. ‘No vas a tempo, però per sort tampoc no encertes les notes.’ El teu amic pianista, el que ara viu a Amsterdam, et va convèncer que deixessis la trompeta i et passessis a la flauta, un instrument delicat, sensible.”

“Sabeu on us estimen menys que enlloc? A casa, a Moscou”

–“Vostè sent tocar campanes i no sap on. Això t’ho han dit a París i a Roma russos que hi viuen, tips d’Europa. La xerrameca de sempre: en aquest país no ens estimen, en aquell altre tampoc. Amics, sabeu on us estimen menys que enlloc? A casa, a Moscou.”

–“Soc professor de llengua i literatura, sense dona ni fills. Tota la vida, fora de l’època que vaig estar a la Universitat de Kalinin (un malson que ja no recordo), he viscut a la nostra ciutat. És un lloc bonic. Amb la bellesa poc alegre de la Rússia europea. Si no mires el que hi ha fet l’home, un lloc molt bonic.”

–“En la fondària de la consciència del poble i tota la pesca ara només hi creuen els que venen de vacances, la gent del lloc mira la tele.”

–“Em pensava que aniria a Moscou, però va triar Sant Petersburg, i això que li recordava el vers de Puixkin ‘fred, avorriment, granit’, o li deia que rellegís Tolstoi amb aquell odi que tenia a la ciutat. Però ella reia, i em recitava Akhmàtova: ‘Per res canviaríem la ciutat / granítica de glòria i dissort.’ La Vérotxka només hi va trobar dissort, a Sant Petersburg.”

–“El Paixa, la Ksénia i el jutge ho han arrambat tot […]. Quant al jutge, és simplement l’home més ric de la ciutat, amb un cognom que li fa justícia, Rukossúiev (ficamà). La meitat de les terres de la ciutat són d’ell, del Rukossúiev, ja està tot dit.”

–“Teníem el socialisme, i la Ksénia complia el seu deure, igual que tothom: hi creia i no hi creia a la vegada. Tenia un país, una filla. Va caure el socialisme, van destrossar el país, van aparèixer nous referents (ella ho va entendre de seguida), es va fer batejar, va batejar la filla, va ajudar a reconstruir l’església. Per les seves obres els coneixereu. I què? La filla morta. Ni filla ni país. Així li ho paguen. No s’entén.”

–“Avui hem escoltat tres versions diferents de l’Heroica de Beethoven, la gran tríada de directors… –Klemperer, Giulini, Bernstein. El KGB. Així en dèiem quan era jove.”

–“Dic, jo sempre molt correcte: –Convidaran a passar al Ievgueni Lvóvitx tan bon punt acabi la videoconferència. –I, per donar-hi més pes: –amb el director del Mos Tour Bank. No he dit pas res de… Veig que fins i tot el Ievgueni Lvóvitx amaga la cara. L’altre es peta de riure. –El Masturbank! –i es pica amb les manetes a les cuixes–. Jénia, ho sent? Masturbank! El Ievgueni em diu: –No, no pot ser. Deu ser una broma.”

–“Però el pare Sergui si començava a fer alguna cosa no la deixava. Per exemple: a tots els va agafar la fal·lera que havien de seguir dietes especials i mastegar el menjar molta estona. La fal·lera els va venir i els va marxar, mentre que el pare Sergui encara ara mastega.”

–“Moltes circumstàncies externes són difícils d’endevinar. Potser no hi ha res fortuït, però la incertesa sí que hi és, i gran. Per exemple, durarà gaire, el nostre país? El país que el va precedir, malgrat la força que tenia, va viure menys que qualsevol violí, per al qual setanta anys no són res, una broma: els violins de setanta anys es veuen novíssims, no tenen ni una esquerda, de vegades els lutiers en dibuixen perquè semblin més antics.”

Óssipov, la Rússia, els russos d’ara…