Quan les criptomonedes s’assemblen massa al joc

El dia 04/02/2026 vam fer pública la Memòria d’Impacte Social i Econòmic de Projecte Vida del 2025. Cada any em passa el mateix: quan veig totes les dades juntes, no puc evitar rellegir-les pensant en les persones que hi ha al darrere. Perquè les xifres no són fredes. Són persones, famílies i processos molt reals.

I les dades del 2025, especialment les relacionades amb el joc i les noves formes d’addicció digital, ens han obligat a mirar una realitat que cada cop tenim més present als espais d’acompanyament.

Una d’elles és el pes creixent del joc, sobretot del joc digital, i tot el que s’hi assembla però no sempre es diu així: inversions ràpides, especulació, criptomonedes. I el perfil que es repeteix cada cop més: homes joves.

Aquest any, a Projecte Vida hem vist un augment de les demandes vinculades al joc, tant en primera persona com en l’àmbit familiar. En xifres, el joc representa el 4,9 % de les demandes en primera persona i el 12,1 % de les consultes familiars. Però les xifres, soles, no expliquen gaire cosa.

El que explica de veritat què està passant és escoltar les persones.

I aquí el relat es repeteix: homes d’entre 25 i 35 anys, amb feina, amb estudis, amb el mòbil sempre a sobre i amb una frase molt clara quan arriben:

“Jo no jugo. Jo inverteixo.”

No parlen de joc.

Parlen d’inversió.

No parlen d’addicció.

Parlen d’oportunitats.

Durant una estona tot sembla encaixar. Però quan escoltes sense presses, el llenguatge canvia. Apareixen les pantalles obertes fins tard, la necessitat de recuperar el que s’ha perdut, el cap que no para, operacions fetes sense pensar massa, mentides a casa, discussions, diners que desapareixen i una sensació molt fonda de fracàs personal.

Això no és una teoria. És el que ens expliquen.

Fa temps que intento no quedar-me només amb la intuïció. Per això vaig llegir l’estudi Criptomonedas, especulación, juego de azar y adicción, de Lydia Cervera i Mariano Chóliz, de la Universitat de València. I em va passar una cosa curiosa: vaig reconèixer moltes de les històries que escoltem a Projecte Vida.

Aquest estudi explica que l’operativa amb criptomonedes té molts elements en comú amb el joc d’apostes online. Parla de la volatilitat constant, dels guanys i pèrdues ràpids, de la possibilitat de tornar-hi de seguida, dels diners digitals que fan perdre la noció del que gastes i d’aquella sensació tan perillosa d’“ara sí que ho tinc controlat”.

Però no. No ho tens. Perquè al final no controles el mercat. Apostes sobre una expectativa. I això, ens agradi o no, s’assembla molt al joc.

Els mateixos autors adverteixen que aquestes dinàmiques poden acabar generant conductes problemàtiques i addictives, sobretot en adults joves. No ho diuen amb alarmisme, però sí amb claredat. I alerten que, si no hi parem atenció, podem tenir al davant un nou problema de salut pública.

No és només cosa de la universitat.

El Pla Nacional sobre Drogues d’Espanya ja parlava el gener del 2025 de les apostes online, les criptomonedes i altres conductes digitals com a addiccions emergents. És a dir, això ja no és marginal. Alguna cosa està passant.

El joc actual cap dins d’un telèfon, es vesteix de llenguatge financer i es presenta com a risc calculat o emprenedoria.

I això té conseqüències.

Una de les conseqüències més clares és el retard en la demanda d’ajuda. Moltes persones arriben a Projecte Vida quan ja han perdut diners, buscant alleujament o una sortida momentània. Però al cap de poc temps tornen a estar pendents de recuperar el que han perdut, convençudes que encara poden girar la situació. No es veuen com a persones amb una addicció. No ho identifiquen com un problema. I, quan prenen consciència, el dany ja és important.

A casa, mentrestant, algú aguanta.

I gairebé sempre és una dona.

Les dades ho diuen sense embuts: el 87,9 % de les consultes familiars les fan dones. Dones cansades, preocupades, que arriben quan la situació ja no es pot sostenir més. El rol de cura continua sent feminitzat, també en aquestes addiccions que costen tant de reconèixer.

El 2025, Projecte Vida ha atès 169 persones, amb 122 visites de seguiment, i el que veiem és un augment clar de la complexitat: menys monoconsum, més addiccions comportamentals, més pantalles i més dificultat per posar límits en entorns pensats perquè no puguis parar.

No crec en la prohibició ni a demonitzar la tecnologia.

Però tampoc crec que mirar cap a una altra banda sigui una opció.

Cal parlar-ne.

Cal regular millor.

Cal posar límits a la publicitat.

Cal formar professionals i famílies.

I, sobretot, cal reforçar els espais comunitaris que permeten arribar abans, no quan tot ja està trencat.

Les dades no són fredes.

Les dades expliquen vides.