Coherència

A Espanya, la majoria d’edat penal arriba als setze anys, però els drets polítics, com ara l’accés al vot, no s’assoleixen fins als divuit. Aquesta incongruència jurídica, almenys aparent, no es produeix en aquestes valls.

Sembla una qüestió de pura lògica que la responsabilitat penal arribi al mateix temps que els drets polítics plens, i sembla un equilibri just i assenyat al nostre sistema que abans de la majoria política absoluta no arribi exactament la responsabilitat penal quant a sentències condemnatòries per delictes comesos.

Si fos el cas –que evidentment no és– d’estar en la pell d’un legislador espanyol, em faria i faria mirar al conjunt del legislatiu si no cal revisar el que calgui per evitar aquesta –almenys aparentment– flagrant incongruència.

Com deia Raimon: “Hem vist/tancats a la presó/homes/plens de raó”

Però no som a Espanya ni és jurídicament espanyol qui escriu; o sigui que, al marge de detectar i explicar la potencial disfunció, no té cap possibilitat de corregir-la, com sí que tindria qualsevol ocupant d’un escó al Congrés dels Diputats.

Si l’anomalia aparent fos real i efectiva, vet aquí l’oportunitat d’un d’aquells diputats per corregir-la, com una altra iniciativa –en aquell cas d’un nacionalista català– va aconseguir alliberar els homes joves de la servitud del servei militar obligatori.

Quan l’obligació existia, no van faltar casos d’emigrants temporals, també cap al nord del Runer, per estalviar-se aquesta pèrdua d’un any o més sota una disciplina militar i sense cap compensació digna del nom, ni econòmica ni de cap mena. Tot i que no fa gaire es va escoltar alguna veu per reclamar el retorn a l’antic sistema.

Les noies –dones– tampoc no se’n lliuraven del tot, amb el “servei social”, sense el rigor d’una caserna, mantenint-se a casa i dedicades a aprendre o exercitar les anomenades en aquells temps “labores propias del hogar”, com ara cosir, brodar o aprendre i aplicar uns coneixements mínims de puericultura.

Als i a les joves d’ara, fins i tot espanyols, aquelles històries “d’avis” els semblaran pròpies de llegendes o novel·les, i tanmateix van ser ben reals i patides durant els famosos “quaranta anys” de dictadura, per molt que, amb el pas del temps, es van anar alleujant, sigui per la durada minvant, sigui per alternatives diverses, com ara la Creu Roja –amb un període de voluntariat més llarg que el de la “mili”– o per la disminució progressiva de les penes de la “justícia” militar als objectors; perquè als primers, com el pioner Beunza, en acabar el primer compliment els tornaven a jutjar i havien de tornar a començar un nou compliment.

Lector o lectora: probablement et preguntis a què porta recordar aquestes històries “d’un temps i d’un país” que no és pas el nostre, aprofitant la cita d’en Raimon, que acaba de publicar memòries als deu anys de la retirada dels escenaris.

Doncs per pensar –erròniament o no– que són part de la història contemporània, internacional però geogràficament propera, i perquè podrien contribuir a treure legitimitat als qui encara –i molts, joves que no ho van viure personalment– enyoren el franquisme. De ben segur que no són d’aquells que, com cantava el de Xàtiva: “Hem vist / tancats a la presó / homes / plens de raó”.