Un bon pas: IRTA Pirineu

La setmana passada parlàvem de la vaca bruna i la seva importància en el manteniment dels espais agropecuaris de les Valls d’Andorra, a més del valor econòmic i gastronòmic de la seva carn, comercialitzada al país i protagonista –per això en parlàvem– de la promoció de la propera Copa del Món d’Esquí Femení. La pagesia andorrana hi té un dels puntals del seu sosteniment en la cria de la vaca bruna, combinada amb altres tipus de bestiar i conreus, com el tabac. Aquest dijous, a la Seu d’Urgell, després de la presentació del centre IRTA Pirineu, la bruna va sortir en les converses i salutacions, com també van sortir les ovelles, les vaques de llet, els cavalls, els arbres fruiters, així com idees i projectes que tant el personal directiu com tècnic de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Alimentàries) poden tenir en compte i encarrilar. Perquè els canvis en matèria tecnològica van ràpids, com també ho fa el pas del temps, i si es vol afrontar el relleu generacional, molt més acusat a muntanya pel poc gruix de població, qualsevol suport, aportació, innovació i aplicació de la recerca pot ser de molta ajuda, fins i tot decisiva, determinant per encarar els reptes i els canvis i així poder mantenir i incrementar l’activitat agrícola i ramadera al Pirineu i canalitzar els seus productes en la cadena alimentària.

El conseller Òscar Ordeig, coneixedor de la realitat de les comarques pirinenques en matèria agropecuària i en altres components socioeconòmics, va referir-se a la implantació de l’IRTA com a element de correcció d’una anomalia històrica, perquè el centre IRTA Pirineu s’afegeix a la resta de centres IRTA que hi ha a Catalunya, escampats per tot el país: 10 centres propis, 2 centres consorciats i 6 finques i granges experimentals. Amb la cobertura del Pirineu, el greuge històric del qual parlava el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació es transforma i es capgira en fer possible la normalitat de la investigació i el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia en totes les comarques pirinenques, amb una visió àmplia i assenyada, perquè no focalitza sinó que s’obre com un ventall arreu de les valls del Pirineu, des de l’Aran fins a la Garrotxa, sense deixar de banda el Solsonès. Aquest primer bon pas de l’IRTA al Pirineu ha de servir per donar empenta als conreus i a la cria de bestiar existents en l’actualitat, a la producció agropecuària que la pagesia d’aquestes comarques manté activa, amb dedicació i constància, per tal que sigui viable i sostenible. Al mateix temps –i aquí és on la incidència d’una entitat pública com l’IRTA pot ajudar molt– la recuperació de pràctiques agrícoles decaigudes amb la despoblació de tants indrets de la muntanya es visualitza com un nou incentiu a l’hora de tornar a conrear aquelles finques, aquells bancals, aquelles feixes que al seu dia van donar des de gra fins a tot tipus de fruita.

Un bon exemple és l’embranzida, constatable i real en la darrera dècada, de la producció d’oli al Pallars Jussà, amb tot un seguit d’iniciatives protagonitzades per gent pallaresa, tornant a posar en producció oliveres que havien quedat mig abandonades o amb noves plantacions. L’IRTA, com a dipositari dels coneixements aplicats de recerca científica, té i pot tenir veu a l’hora de fer selecció i reservori de llavors, per exemple, de les diferents varietats d’oliveres, així com dels arbres fruiters –pomeres, pereres– de tanta importància i amb desenes de varietats escampades arreu de les valls pirinenques. A l’ensems, servirà per engegar plans de salvaguarda d’arbres amb valor alimentari que podem trobar als voltants de pobles, a tocar dels camins, com nogueres, cirerers, moreres, pruneres, molts dels quals són atacats per l’heura i acaba ofegant-los sense que ningú hi posi aturador. És una pèrdua d’arbres fruiters que s’ha de fer visible i emprendre accions locals i, per extensió, generals, per tal d’evitar la mort d’aquests arbres, molts dels quals amb dècades de vida a la seva corpenta. O tornar a fer servir les branques d’arbres com les freixes, que podem veure vorejant camps i caminals, emprades com a farratge; freixes que eren esmotxades cada tres o quatre anys a finals d’estiu per fer-ne feixines per donar al bestiar a l’hivern. I parlant de producció, podem parlar del vi, amb iniciatives als dos Pallars, a l’Alt Urgell, a Cerdanya, al Ripollès, a la Garrotxa, al Berguedà, al Solsonès. I d’ametlles allà on s’hi fan bé, com a la Conca Dellà i la Conca Deçà. I de fer sidra amb pomes, com ronda en alguna finca del Pallars Sobirà. I la mel, que des de la Ribagorça a l’Empordà és un producte que les abelles donen des de fa segles, mil·lennis i tot. I les tòfones, i els bolets. La presència de l’IRTA Pirineu, amb seu física a la Seu d’Urgell però operativa arreu de la serralada, com ja fa a la vall d’Aran, ha de ser un punt d’inflexió, d’anar endavant, per a la pagesia del Pirineu. Un bon pas que, ho va dir ben clar el conseller Ordeig, també pot ser aprofitat per Andorra, en bona col·laboració, com ara entre l’IRTA i ARI (Andorra Recerca i Innovació).