Manual breu de superioritat moral

Després del meu article sobre el dret de vot i la igualtat política, publicat dos dies després de les dades exposades per l’ARI al respecte, com era d’esperar, he tingut el plaer de gaudir de comentaris sobre els quals, novament, no puc fer altra cosa que donar les gràcies als valents autors. No cada dia un pot assistir a una classe magistral sobre com combinar por, condescendència i cert elitisme moral mentre es defensa, amb absoluta tranquil·litat, que una part de la societat no hauria de decidir res. He après, per exemple, que reclamar més democràcia és un “#wokesomni humit” (imaginació no en falta); que parlar d’igualtat política és “mandra intel·lectual” (ben trobat); que qüestionar l’exclusió democràtica és ignorància i, sobretot, que discrepar de l’statu quo és gairebé una amenaça a l’ordre natural del país. Tot molt mesurat. Tot molt serè. Tot molt democràtic.

Un dels arguments més repetits és fascinant: ampliar drets polítics destruiria Andorra. La immigració, el vot, la pluralitat… tot plegat, segons alguns, ens portaria al caos fiscal, a la inseguretat i a una mena d’apocalipsi institucional. És una idea curiosa: la democràcia és bona mentre voti la gent adequada, quan pot votar més gent, es converteix en un problema. Sí, si més no, curiosa (no em ve al cap un altre #wokadjectiu).

Per cert... només tinc un passaport, per a qui pugui interessar...

També és interessant la contradicció: alguns comentaristes asseguren que, si els residents votessin, ni tan sols votarien l’esquerra. Però, alhora, aquest escenari és presentat com una catàstrofe imminent. Llavors em sorgeixen dubtes… Si no canviaria res, per què tanta por? I si podria canviar, no és això, precisament, la democràcia? Ah, no! Que no va de democràcia la cosa…

He d’agrair també, i molt profundament el to didàctic d’alguns comentaris: “documenta’t”, “no tens ni idea”, “ignorància”, “mandra intel·lectual”… És reconfortant veure tanta humilitat concentrada. Però documentar-se també implica una cosa incòmoda: reconèixer que hi ha persones que porten 20, 30 o més anys a Andorra, treballant, cotitzant, sostenint l’economia i sense poder decidir sobre res, ni sobre impostos, ni habitatge, ni serveis públics, ni el futur dels seus fills. Però els agents de la moral no volen incomodar-se, tenen el radar preparat per captar qualsevol senyal de precarietat i justificar-la. I aquí, la meva pregunta no és si el sistema actual es pot justificar, sempre es pot justificar qualsevol sistema, la pregunta és si el sistema és just.

El fil conductor de molts d’aquests comentaris (fa mandra contestar depèn que, i he preferit fer-ho d’una tirada) no és l’argument, és la por. Por a la immigració, por a la pluralitat, por de perdre el control polític, por que el país canviï si la societat real entra dins les institucions. Quan els drets s’amplien, ningú perd drets, però alguns perden privilegis i aquesta diferència és clau, i no agrada, és “wok”.

Durant dècades, Andorra ha tingut un sistema polític estable, concentrat i previsible. Ampliar la base democràtica no garanteix cap resultat electoral concret, però sí que garanteix una cosa: més societat dins la política. He pogut copsar que això, per alguns, sembla excessiu.

El més revelador d’aquests erudits del comentari fàcil no són els insults, si més no previsibles, sinó l’absència total d’empatia. Hi ha molta preocupació per la identitat, pels impostos, per l’ordre… però molt poca per persones que viuen mitja vida al país sense veu política. Aquí la pregunta és simple: pot una democràcia madura acceptar indefinidament una ciutadania a mitges? A parer meu, no és una qüestió ideològica, és una qüestió democràtica.

Una altra constant és el fantasma de l’esquerra: que si ajudes, que si impostos, que si “copiant Podemos”, que si destrucció, que si apocalipsi zombi… Curiosament, és la mateixa esquerra que alguns consideren inútil la que és alhora presentada com prou poderosa per enfonsar el país. Potser el debat no és esquerra o dreta, potser és encara més senzill: qui té dret a decidir sobre el país, tots els que el sostenen, o només una part? I aquí, em fan “vigilar amb el que desitjo”, no fos cas que el fantasma de l’esquerra torni a casa a “finiquitar” assumptes pendents…

En conclusió, els comentaris rebuts no han fet més que confirmar-me una cosa: el debat sobre el dret de vot a Andorra no és tècnic, és polític i, sobretot, emocional. Té a veure amb identitat, poder i por. Però la democràcia no s’afebleix quan s’inclou, s’afebleix quan exclou. I potser el veritable risc per Andorra no és que voti més gent, sinó que continuem pensant que la democràcia és patrimoni d’uns quants i no un dret de tothom, per molt que ens “piqui”.

Ah! Per cert… només tinc un passaport, per a qui pugui interessar…