La lluita de classes mai no va marxar

Ens han dit durant anys que la lluita de classes era un residu del passat. Una idea vella, incòmoda, pròpia d’un altre segle. Ens han repetit que vivim en societats obertes, modernes, meritocràtiques, on cadascú té el que es guanya. Tanmateix, la lluita de classes no ha desaparegut mai. El que ha canviat és la manera de dissimular-la.

De fet, la classe dirigent ha estat extraordinàriament hàbil a l’hora de normalitzar la desigualtat. Ha aconseguit convèncer la majoria que l’ordre actual és inevitable. Que és normal treballar cada cop més i viure cada cop pitjor. Que és normal no arribar a final de mes amb una feina a temps complet. Que és normal no poder accedir a un habitatge, ajornar projectes vitals o viure amb una sensació permanent d’ofec. I que tot això no té responsables concrets, sinó que és culpa d’un sistema abstracte, gairebé esotèric, que sembla funcionar sol i davant del qual no hi ha alternativa.

A conseqüència d’això, la classe mitjana s’ha anat esvaint sense fer soroll. S’ha anat aprimant, precaritzant, endeutant, fins a perdre la funció de coixí social que sostenia el conjunt. I, al mateix temps, la classe treballadora, cada cop més fragmentada, ha estat empesa a competir contra ella mateixa. Assalariats contra autònoms, fixos contra temporals, joves contra grans, sector públic contra privat, immigrants contra immigrants. Una guerra fratricida que només té un resultat: impedir que mirem cap amunt. Cap als bilionaris, cap als grans fons, cap als centres reals de decisió econòmica.

La lluita de classes no ha tornat perquè mai se n’havia anat

Hi ha, però, un element més profund que explica aquesta ceguesa. Ningú vol passar per pobre avui dia. La paraula incomoda, estigmatitza, exclou. I aquesta por silenciosa explica en part per què preferim pensar-nos classe mitjana, encara que les condicions materials ens diguin una altra cosa.

Així, tant si ens considerem classe treballadora, classe mitjana o privilegiats fràgils, el mecanisme és el mateix: la riquesa que generem col·lectivament flueix cap amunt.

I mentre això passa, ens esgotem fent feina. La riquesa que generem augmenta. Augmenta de manera constant i desigual. La productivitat puja, però els salaris s’estanquen. Els preus s’enfilen, però els drets retrocedeixen. Treballem més hores, amb més pressió i més por, mentre una minoria concentra beneficis obscens. El missatge oficial, però, és sempre el mateix: esforça’t més, adapta’t, sigues flexible, no et queixis.

En aquest mateix marc mental, fins i tot drets conquerits fa dècades són presentats com a privilegis injustificats. La paga de jubilació no és cap regal de la CASS ni cap càrrega per a les generacions futures. És salari diferit. És riquesa guanyada al llarg de tota una vida laboral mitjançant cotitzacions constants dels assalariats. Posar-la en qüestió forma part de la mateixa estratègia: fer-nos creure que allò que hem pagat col·lectivament és una concessió fràgil i reversible. I una concessió sempre pot ser retirada.

És aquí on es produeix el gir. El problema deixa de ser individual i esdevé estructural. No és que no fem prou; és que el joc està manipulat. No és una suma de fracassos personals; és una extracció sistemàtica de riquesa cap a aquells que acumulen capital, decideixen les regles i no comparteixen el risc. Quan això s’entén, la vergonya privada pot arribar a transformar-se en ràbia col·lectiva.

Per això, quan jubilats o treballadors amb una feina estable han de recórrer a bancs d’aliments, quan els paletes construeixen habitatges on mai podran viure, quan treballar ja no garanteix ni dignitat ni tranquil·litat, el relat de la normalitat s’esquerda. I en aquest moment, posar nom a l’enemic esdevé imprescindible. Organitzar-se, aleshores, no és un acte radical; és un acte de lucidesa.

La lluita de classes no ha tornat perquè mai se n’havia anat. El que torna és la capacitat de posar nom al que passa. I quan una realitat recupera el nom, deixa de semblar inevitable.

El primer pas no és cridar. És deixar de fingir que el joc és just.