Quan els interessos polítics trepitgen els drets humans

A aquestes altures de la vida, un ja no s’escandalitza amb facilitat. El periodisme, quan es practica en entorns on la política i la diplomàcia conviuen amb excessiva comoditat, et vacuna contra la ingenuïtat. Aprens aviat que els discursos sobre valors, principis i drets humans solen ser impecables… fins que molesten. I quan molesten, deixen de ser prioritaris. Els drets humans agraden molt mentre no incomoden ningú. Quan ho fan, passen misteriosament a segon terme.

Per això diré una cosa que pot semblar contradictòria: el que ha passat aquests dies no em sorprèn gaire. Em preocupa, m’indigna i em sembla profundament incoherent, però no em sorprèn. I precisament aquí rau el problema. Hem normalitzat massa coses que no haurien de ser normals.

A aquestes altures de la vida, un ja no s’escandalitza

Parlem de fets concrets. Els protagonistes no són abstractes ni indeterminats: són l’ambaixador de la República de Xipre i la seva cònsol a Espanya, tots dos acusats públicament d’haver vulnerat el dret fonamental a la llibertat de premsa mitjançant pressions directes a un periodista. Pressions que passaven per condicionar gestions institucionals a la cessió de material periodístic no publicat, protegit pel secret professional. Dit clar: exigint que un periodista entregui la seva feina en brut. En qualsevol democràcia consolidada, això té un nom molt clar: ingerència.

La gravetat dels fets és tal que el ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya està valorant la retirada del plàcet als diplomàtics implicats. No és una mesura simbòlica ni una reprimenda protocol·lària. És una decisió excepcional que implica la pèrdua de confiança de l’Estat receptor i que, en la pràctica, suposa la fi anticipada de la missió diplomàtica. Espanya, en definitiva, es planteja si aquestes persones poden continuar representant oficialment el seu país.

I, malgrat això, gairebé al mateix temps, a Andorra s’ha optat per rebre aquests mateixos representants amb absoluta normalitat institucional. Agenda oficial, reunió amb la ministra d’Afers Exteriors i el cap de Govern, fotografia inclosa. Com si res no hagués passat. Com si la llibertat de premsa fos un detall menor davant la litúrgia diplomàtica.

Aquí és on el relat es fa incòmode. Perquè aquesta recepció no és innocent ni casual. S’emmarca en una obsessió política que fa temps que ho condiciona tot: l’acord d’associació amb la Unió Europea. Tot sembla subordinat a aquest objectiu. Les formes, els tempos, els silencis. Fins i tot els principis. Com si qualsevol gest fos justificable si es pot vendre en clau europea.

Resulta paradoxal –i francament inquietant– que un acord que amb tota probabilitat acabarà sent rebutjat en referèndum acabi marcant l’agenda institucional per damunt de tot. Com si la foto exterior fos més important que la coherència interior. Com si els drets humans, inclosa la llibertat de premsa, fossin negociables quan entren en conflicte amb interessos polítics.

No es tracta de qüestionar la cortesia diplomàtica. Es tracta de qüestionar el missatge. Quan un Estat rep amb honors representants acusats de vulnerar drets fonamentals, el que comunica no és neutralitat, sinó prioritat. I la prioritat, en aquest cas, no sembla ser la defensa dels valors democràtics.

Els drets humans no són decoratius. No serveixen per citar-los en discursos solemnes ni per omplir documents institucionals. Serveixen per defensar-los quan incomoden. Especialment quan incomoden.

Com a andorrà i com a periodista, hauria esperat més prudència, més coherència i més valentia. No per una qüestió personal, sinó pel que representa el periodisme lliure. Si normalitzem que es pugui pressionar un informador i, tot i així, continuar sent rebut amb tota normalitat institucional, el missatge és devastador.

Potser per això, encara que no em sorprengui del tot, considero imprescindible denunciar-ho. Escriure-ho. Assenyalar-ho.

Perquè quan els interessos polítics trepitgen els drets humans sense conseqüències, el silenci deixa de ser neutral i es converteix en complicitat. I el periodisme, per definició, no està per ser còmplice de res.