La inflació dels títols acadèmics: quan el nivell dels estudis ja no distingeix

Fa dues generacions, tenir estudis primaris era un distintiu. No pas perquè garantissin una gran saviesa, sinó perquè no tothom hi arribava. Saber llegir i escriure correctament obria portes, donava prestigi i, sobretot, diferenciava. Avui això ens sembla gairebé inconcebible: els estudis primaris són universals –o gairebé– i, per tant, han deixat de ser un marcador social.

Una generació més tard, el mateix va passar amb el batxillerat. Durant molts anys, completar els estudis secundaris era un senyal clar de capital cultural i d’oportunitats futures. Però avui el batxillerat s’ha normalitzat: no tenir-lo és, de fet, l’excepció. El que era un distintiu s’ha convertit en un requisit mínim.

I així, gairebé sense adonar-nos-en, hem traslladat aquest mecanisme de distinció cap amunt. Cada vegada més persones tenen titulacions universitàries. El bàtxelor/grau/licence ja no diferencia gairebé ningú. El màster, que fa no tants anys semblava una especialització d’elit, ha esdevingut sovint una prolongació quasi obligada dels estudis universitaris. En molts sectors, no tenir-ne un és gairebé vist com una mancança, encara que el seu valor real sigui discutible. Ara per ara, només tenen valor aquells que són imprescindibles per a exercir la professió (advocacia, enginyeria...)

Som, doncs, davant d’una inflació de títols. I com passa amb qualsevol inflació, quan la quantitat augmenta massa, el valor simbòlic disminueix.

Quan el títol substitueix el saber

El problema no és que la població estigui més formada. Al contrari: aquest és un èxit col·lectiu indiscutible. Mai tanta gent havia tingut accés al coneixement, a la universitat, a la cultura científica i humanística. El problema apareix quan el títol deixa de ser un indicador fiable que una persona sap fer, comprendre o crear.

En molts casos, el sistema educatiu ha anat derivant cap a una lògica de credencials: acumular certificats, crèdits i diplomes que acreditin formalment competències que no sempre es corresponen amb habilitats reals. El títol passa a ser una moneda de canvi en el mercat laboral, més que no pas el reflex d’un aprenentatge profund.

Aquesta dinàmica genera una cursa sense fi. Si tothom té un grau, cal un màster. Si tothom té un màster, cal una especialització més. I quan això ja no sigui suficient, qui sap si el doctorat esdevindrà el nou “mínim imprescindible”.

La pregunta és inevitable: arribarà un moment en què tenir un doctorat ja no serà un distintiu?

El doctorat, formació o credencial?

Tradicionalment, el doctorat ha estat el cim de la formació acadèmica. No només certifica coneixements, sinó també la capacitat de generar-ne de nous. Fer una tesi doctoral vol dir investigar, equivocar-se, persistir, aportar alguna cosa –per petita que sigui– al coneixement col·lectiu.

Però si el doctorat es converteix en una credencial massiva, corre el risc de perdre part del seu sentit. Ja es comencen a detectar alguns símptomes: doctorats concebuts com a tràmits, tesis inflades artificialment, recerques excessivament fragmentades o desvinculades de problemes reals. No per mala fe, sinó per pressió estructural.

Quan el sistema exigeix títols per sobre de competències, s’adapta produint títols i aleshores apareix una paradoxa inquietant: persones altament titulades, però infrautilitzades; currículums brillants que no garanteixen ni estabilitat laboral ni reconeixement social; frustració en joves que han fet “tot el que se’ls demanava” i descobreixen que encara no n’hi ha prou.

Caldrà inventar un títol superior?

Davant d’aquest escenari, la ironia es fa gairebé inevitable. Potser, quan el doctorat ja no distingeixi ningú, haurem d’inventar una nova credencial, una mena de sofiatura –permeteu-me el neologisme– que certificaria no tant el coneixement acumulat com la capacitat d’entendre’l (knowledge leader, en anglès sempre sembla més important).

Pot semblar una exageració, però el mecanisme ja el coneixem. Cada cop que un nivell educatiu es democratitza –i això és bo– deixa de servir com a filtre social. I el sistema, en lloc de replantejar els criteris de valoració, tendeix a crear un nou esglaó superior.

El risc és evident: convertir l’educació en una escala infinita de títols, cada cop més llarga, més cara i més desvinculada de les necessitats reals de la societat. Una escala on no tots poden pujar, però on molts són empesos a intentar-ho.

Potser el problema no és el nivell, sinó el criteri

Potser la pregunta clau no és quin serà el pròxim títol distintiu, sinó per què necessitem tant que els títols distingeixin? Per què continuem confiant tant en credencials formals i tan poc en altres indicadors (com la capacitat de raonar, d’aprendre de manera autònoma, de treballar en equip, de comunicar bé, de resoldre problemes complexos)?

Aquestes competències no sempre caben en un diploma. I, tanmateix, són les que més sovint determinen la qualitat professional i humana d’una persona.

En aquest sentit, potser el futur no demana inventar un títol superior al doctorat, sinó per relativitzar el valor simbòlic dels títols i recuperar el valor del coneixement real. Un coneixement que no s’exhibeix tant en el currículum com en la manera de pensar i d’actuar.

Aprendre al llarg de la vida

Un altre camí possible és entendre la formació no com una cursa ascendent de títols, sinó com un procés continu. Aprendre al llarg de la vida no vol dir acumular certificats, sinó mantenir la curiositat, l’esperit crític i la capacitat d’actualitzar-se.

En un món canviant, potser distingirà més qui sap aprendre que no pas qui acumula diplomes. Qui sap adaptar-se, desaprendre i tornar a aprendre. Qui no confon mai el títol amb el coneixement.

Una distinció diferent

Competències clau com la capacitat d’explicar bé una idea, de raonar amb rigor, de treballar en equip o d’afrontar problemes nous queden en un segon pla perquè són difícils de quantificar.

És paradoxal que, en contextos educatius i professionals, es valori més un títol formal que no pas la capacitat real de fer bé la feina. El sistema sap comptar crèdits, però no sempre sap reconèixer talent, criteri o maduresa intel·lectual.

Així doncs, potser el distintiu del futur no serà un títol nou, sinó una actitud. No un grau més alt, sinó una manera més profunda d’entendre el saber. No una credencial penjada a la paret, sinó una competència demostrada en la pràctica.

Si és així, potser haurem tancat el cercle. Després de dècades d’inflació acadèmica, tornarem a valorar allò que, al capdavall, sempre ha estat essencial: entendre el món una mica millor i ser capaços de contribuir-hi amb sentit crític, rigor i responsabilitat.

I això, per sort, encara no ho pot certificar cap títol.