Aproximació
Un pas més de la UE cap a Andorra
El Parlament europeu va aprovar per aclaparadora majoria –552 vots a favor, 75 abstencions i només 24 en contra– l’anomenat informe intermediari sobre el tractat d’associació del Principat amb el conjunt dels vint-i-set.
És un altre pas, tan petit com es vulgui, desitjat o no, cap a una relació més estreta amb l’entorn geopolític.
Curiositats del llenguatge polític, allò que es descriu no són les afinitats ja existents del nostre Principat amb l’ens unitari de Brussel·les, sinó les d’aquest amb Andorra. Com si fos la UE la candidata a l’associació, i no al contrari.
La senyora Zeljana Zovko, ponent de la resolució, conclou que la UE “comparteix amb els països limítrofs Andorra i San Marino” –que aquest va en el mateix paquet– “drets democràtics i ferm compromís amb la multilateralitat”.
Vol dir això que ja som “socis” de l’Europa Unida? Doncs no. Els 27, que en aquest cas prenen el paper actiu, han fet un pas d’acostament, al qual hauran de seguir la resta de tràmits preestablerts per arribar a port: falta que el Consell Europeu autoritzi la signatura, la Comissió formalitzi el text literal i el Parlament de Luxemburg hi doni el consentiment.
I encara es podria allargar molt més si es tractés com a “mixt”, fet que suposaria l’examen de cadascun dels legislatius dels estats membres, que sembla ser l’opinió oficial de l’amic i veí del nord, tot i semblar obligat pel tractat trilateral previ “d’amistat i cooperació”.
En fi, semblaria un ple de senyals que la Unió es reconeix en aquestes valls quant a democràcia i actitud comuna envers la resta de la comunitat internacional i, per tant, no hauria d’existir cap obstacle formal per arribar al pacte; almenys segons les declaracions oficials.
I així, hem de suposar que, més d’hora que tard arribarà el vistiplau definitiu de “Brussel·les”, tot i que en termes de velocitat de política internacional, en tot cas no tan llargs com els vaticans, però no tan curts com els d’un consell –diguem-ne– de comú.
Però amb tot això encara no n’hi haurà prou. L’última i definitiva paraula s’ha de dir molt més a prop. Pertany al conjunt dels conciutadans –dels que tenen (tenim) drets plens, inclosos els polítics–, que s’hauran de pronunciar en el referèndum anunciat oficialment –i per tant inevitable sense tremolor d’estructures.
Diuen, tanmateix, que els plebiscits els carrega el diable, com les armes de foc. I el ciutadà podria cedir a la temptació de disparar contra el Govern a través d’un text tan transcendent per si mateix que no mereix desviar el tret cap a una altra banda. El que cal, en tot cas, és que el potencial votant tingui accés a l’avança al text complet, en una traducció clara i neta, del que haurà de jutjar i decidir. Sense pensar en res més, “danys col·laterals” inclosos.