Sortir reforçat de l’adversitat

El recent desastre succeït amb el tancament de l’RN-20, única carretera que ens uneix amb França, aporta una sèrie de reflexions i consideracions que exposo seguidament.

És evident que aquest fatal contratemps ens causarà molts problemes, donarà molts maldecaps i suposarà danys econòmics d’incert remei, però, com va dir Plutarc (56 aC), davant la dificultat de subministrament de blat a causa del refús dels mariners a transportar-lo per les inclemències del temps, “navigare necesse est” (és necessari seguir navegant).

El primer motiu d’atenció que requereix aquesta situació és el maltractament que hem ocasionat a la naturalesa, concretament a la muntanya, que hem mutilat desvergonyidament per construir àmplies vies de comunicació en substitució dels camins rals que connectaven ancestralment pobles i ciutats per fer possible el comerç i el moviment de les persones.

Aquests són els germans grans que ens han d’ajudar? Ajudar a què?

Per constatar el perill ocasionat per aquestes infraestructures, només ens cal aixecar la vista per corroborar la massificació de xarxes metàl·liques que s’han hagut d’instal·lar a la gran majoria de carreteres de muntanya per evitar accidents a causa de despreniments provocats per una natura ansiosa de recuperar el seu estat natural.

De tota evidència, aquest remei no s’ha aplicat degudament a l’RN-20, i per això ara estem penalitzats amb tres mesos d’isolament amb el país veí, esperant que ara el govern francès acabi amb la denigrant única opció viària, de la seva exclusiva competència, que ens uneix des dels temps de Carlemany.

Aquesta adversitat també ens ha de fer mirar les connexions amb l’estat espanyol, ja sigui per la via de la Seu a Puigcerdà com per la que va fins a Oliana, perquè més d’hora que tard correm el risc d’un ensurt com el que ara hem tingut amb França.

Vegeu si no, per exemple, el pas pels voltants d’Organyà que ens fa anar sempre mirant el cel amb la por de patir un sobresalt com el que em va passar a mi el dia de Pentecosta de l’any 2000, quan passant per la Quera, via Martinet, va caure a la carretera un despreniment de rocs d’enormes dimensions només uns 20 metres davant meu, i puc dir que me’n vaig sortir miraculosament.

Dic això perquè de tota evidència el problema actual no és de cap manera culpa del nostre Govern, sinó que les vies d’accés han de ser degudament mantingudes per aquell a qui pertoca, que són els mandataris dels països veïns.

És una vergonya l’estat dels accessos a Andorra, es miri pel costat que es miri, i ben segur que som el país més mal comunicat d’Europa.

Coneixeu les vies de comunicació de França amb Itàlia? Amb Suïssa? Amb Bèlgica o Luxemburg? O entre França i Espanya pel Pertús o per Euskadi? O amb Portugal?

Algú coneix alguna connexió entre països europeus més ruïnosa que la d’Andorra amb França o Espanya?

Això són veïns? Aquests són els germans grans que ens han d’ajudar? Ajudar a què? O és que juguen a veure qui ens la fot més grossa?

És prioritari que el Govern i la nostra activa ministra d’Exteriors, Imma Tor, interpel·lin tant França com Espanya a actuar de manera contundent i amb caràcter d’urgència en l’adequació dels seus accessos per evitar un altre desastre com el que ara vivim, i em permeto també citar el que va dir Erasmus (segle XVI): “Praestat cautela quam medela” (més val prevenir que haver de remeiar).

Demano, així, al Govern d’insistir per l’adequació d’unes connexions justes i segures, qualitats essencials per a la idoneïtat del nostre pervindre.

Accessòriament, i sense voluntat de treure’n cap benefici, em complau comunicar que com vàrem fer durant el període de la maleïda covid, la nostra empresa ha decidit rebaixar els imports dels serveis que prestem a tots els nostres clients que tinguin la seu o alguna dependència al Pas de la Casa durant els pròxims mesos, i animo les empreses a qui els sigui possible que estimin l’oportunitat de fer un gest d’empara als nostres amics del Pas, que ho passaran molt malament.