Quan ajudar vol dir fer massa pels fills

A moltes cases amb fills passa el mateix. Volem ajudar, volem que tot funcioni, volem arribar a temps. I així, acabem fent pels fills coses que ja podrien començar a fer sols. Els vestim, els preparem la motxilla, els resolem els petits conflictes abans que apareguin. Ho fem amb bona intenció. Però, sense voler, els deixem amb menys espai per aprendre a fer per ells mateixos.

Educar l’autonomia no és deixar-los sols ni exigir-los més del que poden fer. És acompanyar-los perquè aprenguin a fer, amb temps, amb errors i amb confiança. Moltes vegades confonem ajudar amb substituir. Quan els ho resolem tot, els estalviem un mal moment avui, però els traiem pràctica per a demà. I la vida, al final, va d’anar trobant solucions.

Si sempre ho resolem tot nosaltres, no arriben a avançar

Quan aquesta manera de fer es repeteix, acaba passant factura. Davant de situacions noves o problemes quotidians, als fills assistits els costa més buscar alternatives, decidir o espavilar-se sols. I aquí apareixen el bloqueig, la inseguretat i la frustració. No perquè els falti la capacitat, sinó perquè no han tingut prou espai per posar-la a prova.

Un exemple molt habitual és la motxilla de l’escola o de la piscina. L’adult la prepara “perquè no s’oblidi res”. I a curt termini funciona perquè és més ràpid. A llarg termini, però, l’infant no haurà tingut l’oportunitat de posar en pràctica ni la responsabilitat ni la iniciativa. Si els deixem fer, al principi s’oblidaran coses. És normal. És justament així que aprendran a anticipar-se la pròxima vegada.

Va molt bé preparar les coses amb temps, revisar-les junts i intervenir només en el pas que l’infant encara no domina. Per exemple, l’adult recorda què cal portar, però és ell qui prepara i tanca la motxilla. “Jo t’ajudo a revisar, però la tanques tu.” Podem començar amb un repte petit: ell hi posa tres coses (estoig, agenda i carpeta), i a poc a poc n’assumeix més. Acceptar un resultat suficient, encara que no sigui perfecte, també forma part del procés. L’autonomia no neix de fer-ho perfecte, sinó de poder provar de fer-la.

Sovint, quan alguna cosa no surt a la primera, els petits diuen: “No em surt”, i acaben abandonant. Davant d’aquesta frustració petita, molts adults intervenim ràpidament per evitar el plor o l’enuig. Però equivocar-se forma part de l’aprenentatge. Si no s’equivoquen no practiquen, i si no practiquen no guanyen autonomia.

Primer ho reconeixem: “Veig que això et costa.” Després fem una pausa i no ho resolem de seguida. Donem espai perquè pensin i busquin alternatives. Preguntem en lloc de fer: “Què podries provar ara?” De vegades ajuda donar dues pistes tancades: “Ho tornes a provar més a poc a poc o ho fas per parts?” És aquí on s’aprèn a decidir. Si sempre ho resolem tot nosaltres, no arriben a avançar.

L’autonomia també necessita temps i aquest és un dels grans obstacles del dia a dia. Els matins són caòtics a moltes llars. Anem amb presses i acabem fent-ho tot nosaltres. És comprensible.

Per això és important diferenciar moments. Quan hi ha temps, deixem fer, encara que vagin més lents o no ho facin perfecte. Quan no n’hi ha, ajudem, però sense substituir-ho tot. Si sempre intervenim per estalviar minuts, l’infant no té mai l’oportunitat de practicar. L’autonomia no creix en la pressa. Es construeix quan aprofitem els moments de calma.

La confiança també hi té un paper important. De vegades no els deixem provar de fer alguna cosa “per si s’equivoquen”, o els estem sempre a sobre controlant cada pas. No perquè no hi confiem, sinó perquè projectem les nostres pors. Moltes limitacions que ens fan patir no són seves, sinó nostres.

Abans d’intervenir val la pena preguntar-nos si hi ha un risc real a deixar fer o només és que no ens sembla pràctic. En general, que triguin més, que s’equivoquin o que no els surti alguna cosa perfecta no és un perill: és part del procés. Permetre provar sota supervisió és un bon equilibri: hi som, però no ho fem per ells.

Educar l’autonomia no és fer-ho per ells, és acompanyar-los mentre aprenen. És confiar, donar temps i acceptar errors durant el procés. No cal fer-ho perfecte, cal fer-ho amb constància. Cada vegada que els deixem provar de fer alguna cosa, encara que sigui més complicat o més lent, encara que no surti del tot bé, encara que hi hagi algunes incomoditats col·laterals, els estem ajudant a créixer. I això té molt de valor.