Els animals i nosaltres

És un dels grans debats del nostre temps: els drets dels animals, els nostres companys a la Terra. Tenen o no tenen ànima? Podem disposar d’ells com si fossin objectes? Els escorxadors, els laboratoris, les granges massives, tal com estan plantejats, són imprescindibles per al manteniment de l’espècie humana? Aquestes qüestions de caràcter ètic són presentades per l’escriptor sud-africà J. M. Coetzee a l’obra Els drets dels animals. Al text, una fictícia novel·lista australiana, Elisabeth Costello, és convidada a una sèrie d’actes acadèmics a la universitat americana de Waltham, on se susciten aquestes preguntes amb una vivacitat no exempta de controvèrsia.

–“Deixeu-m’ho dir obertament: estem envoltats per una indústria de degradació, crueltat i mort que és comparable amb qualsevol cosa que fes el III Reich, i que de fet l’empetiteix perquè la nostra empresa no té fi i es regenera tota sola. Fem venir al món conills, rates, aus i vacum sense parar amb el propòsit de matar-los.”

–“Sé que hi ha un llenguatge d’aquesta mena. És el llenguatge d’Aristòtil, de Pofiri, el de Sant Agustí i Sant Tomàs d’Aquino, el de Descartes i de Bentham, i, avui, el de Mary Midgley i Tom Regan. És un llenguatge filosòfic amb el qual podem discutir quina mena d’ànima tenen els animals, si raonen o si, al contrari, es comporten com autòmates biològics, si tenen drets en relació amb nosaltres o si som nosaltres que merament tenim deures envers ells.”

–“En els vells temps, la veu de l’home, educada en la raó, s’havia d’enfrontar al rugit del lleó, amb el bram del brau. L’home va fer la guerra al lleó i al brau, i després de moltes generacions va guanyar definitivament. Avui aquestes criatures ja no tenen més poder. Als animals només els queda el silenci per enfrontar-se amb nosaltres.”

–“La pregunta que ens hauríem de fer hauria de ser: tinc alguna cosa en comú (raó, consciència de mi mateix, una ànima) amb altres animals? (Amb el corol·lari que, si no ho fem, aleshores tenim total dret de tractar-los com vulguem, d’empresonar-los, de matar-los i de deshonorar els seus cadàvers.)”

–“Això em recorda una cosa que va dir Montaigne: pensem que juguem amb el gat, però, com podem saber que no és el gat qui juga amb nosaltres? M’agradaria poder pensar que els animals que hi ha als laboratoris juguen amb nosaltres. Però, pobres, no és pas així.”

–“Els animals no creuen en l’ecologia. Fins i tot els etnobiòlegs tampoc no hi creuen: no diuen que la formiga sacrifica la seva vida per perpetuar l’espècie. El que diuen és més subtil: la formiga mor i la funció de la seva mort és la perpetuació de l’espècie. La vida de l’espècie és una força que actua a través de l’individu, però que aquest individu és incapaç d’entendre.”

–“La gent es queixa que tractem els animals com a objectes, però de fet els tractem com a presoners de guerra. Sabies que, al començament d’obrir els zoològics al públic, els guardians havien de protegir els animals dels atacs dels espectadors? Creien que els animals eren allà per ser insultats i atacats, com els presoners quan se celebra el triomf.”

–“Això és el que els ramats en captivitat són: poblacions esclaves. La feina que fan és reproduir-se per a nosaltres. Fins i tot la seva activitat sexual és una forma de treball. No els odiem perquè ja no s’ho mereixen […]. Tanmateix, encara hi ha uns altres animals els quals odiem. Les rates, per exemple. Les rates no s’han rendit. S’hi tornen. Formen escamots subterranis a les clavagueres. No ens guanyen, però tampoc no perden. Per no parlar dels insectes i els microbis. Potser encara ens poden guanyar. Ben segur que ens sobreviuran.”

–“Quan Albert Camus era un nen a Algèria, la seva àvia li va manar que anés a buscar una gallina al galliner que tenien al pati. El noi va obeir i llavors va contemplar com ella li tallava el coll. El crit d’aquella gallina es va gravar en la memòria del noi amb tanta força que el 1958 va escriure un atac apassionat contra la guillotina. Com a resultat, en part, d’aquella polèmica a França es va abolir la pena capital. Qui diria, llavors, que la gallina no parlava?”

Un petit-gran llibre de Coetzee que ens aboca, vulguem o no vulguem, a la reflexió…