Construir consens pel progrés del país

Mentre el Consell General s’enfonsa cada dia una mica més en discussions inútils, un any abans de les eleccions generals del 2027 totes les estratègies s’estan dibuixant a l’entorn d’aquella convocatòria electoral que ens diuen que el nou nucli dirigent de DA vol avançar al desembre. Unes eleccions que se suposa que permetran aturar l’immobilisme en el qual està immers el país davant el cagadubtisme de DA. El seu vol i dol, amb aquestes polítiques negligents i de baixa intensitat, ha fet perdre pistonada a DA.

A l’altre costat hi ha, ho veiem cada dia, una dinàmica que s’assenta en l’explotació sense cap vergonya de les frustracions, de l’emprenyament i de les pors generades per l’arribada d’una inversió estrangera desacomplexada que ha vingut acompanyada per una immigració desfermada. No es planteja una alternativa, només es furga en les ferides.

Com que no han tingut mai la responsabilitat de governar, tant Andorra Endavant com Concòrdia poden erigir-se en acusadors públics, ja que no han de donar comptes de res.

L’actitud oportunista dels seus dirigents, que alternen declaracions de gran fermesa aparent amb manifestacions conciliadores, deixa espai per als dubtes raonables sobre la solidesa d’aquests plantejaments.

Mentrestant, hi ha empreses i treballadors per compte propi que han de fer molts equilibris per tirar endavant i la fractura social s’ha consolidat amb els catorze anys de governs de DA. El país té el repte d’aconseguir que l’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea sigui l’eix vertebrador de la configuració d’un nou model econòmic andorrà, però hi ha moltes dificultats per aconseguir una política d’Estat que miri a llarg termini, pel futur de les pròximes generacions.

En aquest context esdevé urgent construir un gran acord polític nacional pel futur del país. Un acord que s’ha de trobar a l’entorn de plantejaments econòmicament raonables, nacionalment mesurats i políticament centrats.

Però avui l’espai de la centralitat, el centre polític, és una mena de terreny ple de runes.

Caldria una proposta transversal que reagrupés el centreesquerra, el centredreta i la dreta liberal per donar vida a un consens, moderat i reformista, que aturés el desgavell. Però avui aquest gran espai central, que se situa entre Concòrdia i Andorra Endavant, és un batibull.

En un paisatge polític fracturat en què ha desaparegut l’alternativa dreta-esquerra es constata la incapacitat d’articular una oferta política convincent. Ningú troba la clau per descompartir. Avui dia ningú la presenta ni ningú, tampoc, la representa.

Tot plegat fa sentir cert enyorament per l’acció decidida, desacomplexadament nacional i efectiva, d’una generació de ciutadans que del 1990 al 1993 des del Consell General i el Govern van ajudar a construir un país que avui molts diuen que se’ns desfà entre les mans. Aquelles andorranes i andorrans van saber construir ponts abans que trinxeres. És enyorar el que avui escasseja.

Tanmateix, el país necessita una opció, una confluència, que sigui valenta, que es pugui votar sense haver d’agafar la papereta d’amagat.

Més ben dit, a Andorra hi ha milers de ciutadans que necessitem una opció electoral amb voluntat de governar, que interpreti el país com l’entenem. Bandera, igualtat d’oportunitats i benestar.

La dinàmica només podrà venir de la força d’un projecte.

La desafecció ve perquè molta gent, que havia dipositat la seva confiança en les institucions, s’ha trobat absolutament decebuda, abandonada.

La gent està cansada de missatges contradictoris, amb massa càlcul i poca fermesa.

Amb un rumb clar, amb polítiques decidides i sense complexos es pot aconseguir recuperar l’esperança i construir un consens pel progrés.

Tenim el deure vers el país de comprometre’ns a treballar buscant solucions compartides per garantir un futur per a les noves generacions.

El procés constituent dels anys 1992 i 1993 va permetre comprovar que hi ha la possibilitat de trobar-se en una convergència de fons, amb unes conviccions comunes i unes visions compartides sobre el futur d’Andorra.

Fa uns dies, mentre li exposava aquesta proposta, un bon amic em va preguntar: ens ho deixaran fer?

La meva resposta fou: ho podem fer, i ho hem de fer. Ho hem de fer, amb lleialtat, confiança i paciència.