La contradicció entre el discurs i la realitat urbanística al Clot d’Emprivat
Els fets són clars. Lluny d’aturar-se, la construcció de torres s’ha accelerat
La cònsol major d’Escaldes-Engordany, Rosa Gili, ha reiterat en nombroses ocasions la seva oposició a la construcció de torres al Clot d’Emprivat. Aquest posicionament, convertit en un dels eixos principals del seu discurs polític des de la campanya electoral del 2019, s’ha repetit al llarg dels darrers sis anys en entrevistes, declaracions públiques i, més recentment, en lones publicitàries finançades amb diners públics.
Amb el pas del temps, però, aquest discurs ha entrat en una contradicció cada cop més evident. Malgrat situar la qüestió al centre del debat polític, des del comú que dirigeix no s’ha impulsat cap acció efectiva per frenar la construcció en alçada, tot i disposar plenament de les competències necessàries per modificar el Pla d’Ordenació i Urbanisme parroquial d’Escaldes-Engordany (POUPEE).
És cert que l’ordenament jurídic andorrà dificulta deixar sense efecte drets urbanístics ja consolidats sense una compensació econòmica justa. Però això no impedeix regular, limitar o redefinir el model urbanístic de futur. Un comú no és una simple gestoria de projectes privats: és una administració amb plenes competències urbanístiques, tal com estableix la Constitució.
El més greu és la distància entre el discurs i l’acció real
Per aquest motiu, no és acceptable traslladar la responsabilitat al Govern. L’urbanisme i l’atorgament de llicències són competències exclusives dels comuns. El Govern no decideix índexs d’edificabilitat, alçades, volumetries, densitats ni models arquitectònics; es limita a emetre informes sectorials en l’àmbit de les seves competències. Les decisions clau sobre el model de parròquia recauen, únicament, en el comú.
En aquest context, sorprèn que la cònsol major hagi reclamat la creació d’una comissió tripartida amb el Govern i el Consell General, quan ja existeix una comissió d’estudi al Consell General encarregada de la modificació de la LGOTU, espai on els cònsols han pogut exposar àmpliament els seus plantejaments.
Durant més de sis anys al capdavant del comú, la senyora Gili ha tingut marge polític i jurídic per modificar el model urbanístic: limitar alçades, reduir edificabilitat, ajustar volumetries o establir condicions estrictes vinculades a la generació real d’espai públic. Podia haver apostat per un model més horitzontal, compacte i integrat, com han fet altres parròquies com Canillo o Ordino. A Escaldes-Engordany, però, no s’ha fet.
Ben al contrari. La modificació urbanística aprovada per l’actual majoria no frena les torres, sinó que les facilita. Permet concentrar volum en edificacions en alçada, redueix la petjada a terra però manté intacte el sostre edificable. No limita el creixement vertical: el fa més eficient i rendible.
Els fets són clars. Lluny d’aturar-se, la construcció de torres s’ha accelerat. Abans d’acabar el 2025 s’han aprovat nous projectes que no existirien si el comú hagués optat per una modificació del POUPEE diferent. No parlem d’herències immutables, sinó de decisions polítiques recents que cal assumir sense buscar excuses en comuns anteriors o en el Govern d’Andorra.
El més greu és la distància entre el discurs públic i l’acció política real. Es diu que “no agraden les torres”, però no s’ha tocat cap dels mecanismes que les fan possibles: ni alçades, ni índexs, ni densitats, ni volumetries, ni model arquitectònic. No hi ha hagut cap gir de fons. Només una operació més estètica que estructural que manté intacte el model i n’agilitza l’execució.
La modificació del 2023 no corregeix la del 2018: la continua, la perfecciona i l’accelera. Per tant, no estem davant d’un problema heretat, sinó d’una ratificació política clara del model urbanístic vigent. Les torres que avui s’aixequen al Clot d’Emprivat no són una fatalitat: són el resultat directe d’una decisió avalada per l’actual majoria comunal.
Finalment, cal dir-ho amb honestedat. El relat d’alliberar espai públic s’ha convertit en una coartada tècnica. Alliberar espai a la base per créixer en vertical no és una alternativa a les torres; és la seva justificació urbanística. El discurs del parc, del pulmó verd i de la ciutat amable no pot amagar una realitat evident: per a aquesta majoria comunal, les torres no són un problema.