Democràcia amputada
El dret a vot dins les nostres fronteres es converteix en el privilegi d’una minoria
Andorra presumeix de ser una democràcia estable i moderna, però aquest miratge desapareix en el moment de mirar qui pot decidir realment sobre el futur del país i qui no. El dret a vot que, en democràcies avançades, s’entén com un dret constitutiu de qui viu i contribueix en un territori, dins les nostres fronteres es converteix en el privilegi d’una minoria.
Els “requisits” actuals, incomprensiblement durs, per obtenir la nacionalitat i haver de renunciar a la d’origen, posa Andorra en una posició excepcional, per dir-ho “suaument”, respecte a molts països d’Europa i del món. Aquest model no és només conservador, és clarament excloent i, alhora, ens sotmet a una paradoxa democràtica brutal: persones que treballen, viuen, paguen impostos, crien fills i contribueixen a la societat no poden decidir sobre lleis que els afecten cada dia.
Aquesta por a perdre el control és una angoixa palpable
Diversos estats membres de la Unió Europea concedeixen dret de vot en eleccions locals a estrangers que resideixen legalment després d’uns pocs anys, com Dinamarca, Estònia, Portugal i Suècia, on el requisit de residència pot ser tan curt com tres o cinc anys per votar en municipals; a Bèlgica, Luxemburg o els Països Baixos, aquest termini és lleugerament superior, però la situació es converteix en crucial quan no exigeix renunciar a la teva ciutadania original per formar part del cos electoral.
Aquestes experiències comparatives mostren que no només és possible ampliar la ciutadania política, sinó que és una pràctica reconeguda per reforçar la legitimació democràtica i la inclusió social, és a dir, és l’exemple de quan la democràcia s’entén com a inclusiva. I què fa que en un petit país com Andorra, amb un alt percentatge de residents no nacionals, molts d’ells de segona o tercera generació, encara es mantingui aquest model restrictiu? La resposta va molt més enllà d’un debat tècnic sobre lleis electorals: és una qüestió de poder i una amputació de la Democràcia com la coneixem.
L’actual hegemonia política, dominada històricament per sectors nacionalistes liberals i de dretes que han governat sense interrupció, viu amb la constant amenaça d’un electorat ampliat. Obrir el vot a residents no nacionals podria suposar no només nous vots, sinó una reconfiguració de l’equilibri polític i de qui decideix sobre recursos, lleis i prioritats socials. Aquesta por a perdre el control no és un debat teòric, és una angoixa palpable. Ja s’ha vist com alguns organismes internacionals, com la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), han recomanat a Andorra concedir dret de vot i elegibilitat als residents no nacionals, almenys en l’àmbit local, com a primer pas cap a una igualtat democràtica més real.
L’exigència de renunciar a la ciutadania original només per poder votar no és solament un obstacle administratiu, és una barrera ideològica que diu: “No importeu, la vostra contribució no compta políticament”. Això sí, per tirar el país endavant quan ve una crisi, ens parlen de corresponsabilitat, implicació, comprensió i, ara sí, contribució, com a eina d’inclusió i cohesió, però cada quatre anys s’obliden d’aquella part de la ciutadania que no compta políticament.
La veritable igualtat de drets no s’aconsegueix amb reformes tímides de la llei de nacionalitat que eliminen un requisit formal de residència consecutiva, sinó amb un reconeixement explícit que qui viu i treballa al país ha de poder decidir sobre les regles del joc i, aquesta, és la base de qualsevol democràcia veritable, i no és una proposta radical: és l’essència de la democràcia. Les comparacions internacionals mostren que hi ha camins viables, i molts països ja han avançat cap aquí. El que queda clar és que el debat no és tant sobre la capacitat o el procés, com sobre la por i el control polític. I quan una societat tem que la inclusió de més veus pugui canviar l’equilibri de poder, estem davant d’un problema molt més profund que una simple reforma electoral: estem davant d’una crisi de confiança en la democràcia mateixa. Mai por, conciutadans andorrans, mai por.