RN

L’RN20, carretera nacional francesa que connecta l’estat veí del nord amb el Pas i des del Pas, torna a estar tallada i el senyor ambaixador diu que no es podrà reobrir fins passat Carnestoltes, perquè l’esllavissada que hi impedeix passar és de les grosses i no es podrà retirar abans.

El diplomàtic va més enllà i troba un “insult” dir que el seu país (per les autoritats competents, nacionals i departamentals) “no té cap interès” en la reobertura. I és el que ha de dir des del seu càrrec.

Tots coneixem les rivalitats entre veïns, inclosa la competència en matèria econòmica. Com ara la del gran hipermercat de la Seu amb el nostre comerç minorista. Per això, com acostumava a dir l’amo de la ràdio nocturna espanyola, anys abans de la darrera nevada, entre uns veïns competidors hi acostuma a haver tot de bones paraules i ben pocs fets que les compleixen.

Com diu la dita, una cosa és predicar i una altra donar blat

Ben mirat, és natural que el comerç de l’Arieja no vegi amb bons ulls els diferencials de preus que encara juga a favor d’Andorra en diversos productes –no tants com abans– i no cal comptar el contraban –des que va ser incorporat al codi penal propi– després de dècades, o segles, de considerar el de contrabandista un ofici tan digne i honorable com qualsevol altre, i no dels més lleugers, com ho podien comprovar els visitants de l’antic Museu del Tabac que, encuriosits, provaven de posar-se a les espatlles les còpies dels fardells autèntics amb un pes igual, o semblant. Però havíem dit que deixaríem de banda contraban i contrabandistes.

Es pot dir tot allò que sembli bé, també, o sobretot, a oïdes dels veïns. Però com diu la dita espanyola, en traducció pedestre, una cosa és predicar i una altra donar blat.

Per no parlar dels mateixos territoris, mirem les relacions amb l’altre Principat, el de Catalunya, on la competència encara és més directa pel que fa a la principal font d’ingressos, el turisme; també el de neu, amb uns i altres camps de neu.

Es parla molt de connexions ferroviàries, suposadament estimulades i amb oferiments de tota mena de cooperacions, des de Barcelona, però potser només cal recordar la realitat de la línia de rodalies des de la capital catalana, un recorregut que, fins ara, té una durada de quatre hores, encara sense afegir el recorregut entre la ciutat ceretana i Sant Julià, per no parlar d’arribades a les parròquies altes, amb uns pressupostos estimats ja astronòmics abans dels sobrecostos habituals, tot i que les desviacions no fossin tan considerables com la que, segons el conseller Astrié, han comportat les obres de la plaça del Poble.

En fi, que resulta molt grat sentir des de Barcelona que volen ajudar a portar el tren o a “M, l’Ambasadeur” considerar “un insult” afirmar que més enllà del Baladrà ja els va bé a molts francesos –no sembla que ningú s’hagi referit al diplomàtic personalment– que es faci difícil arribar al Pas per comprar, com als comerciants del Pas que els accessos pel nord siguin els més fàcils i ràpids.